Avui ha estat un d'aquells dies en que els nostres sentiments poden fer que dos colors signifiquin més que això. Avui el blau i el gran asignifiquen orgull, satisfacció, victòria...
Tots sabem que la glòria és efímera (i més en el futbol), però si alguna cosa he après és a gaudir-ne per molt breu que sigui, perquè en moments com ara és quan no es veu el final d'aquesta glòria, quan t'estaries hores despert repassant tots i cada un dels gols, regats, passades, parades... En moments com aquest emmagatzemes una satisfacció que per molt que d'aquí tres dies el Barça perdi a Londres continuarà dins teu, com aquell neguit que sents quan estàs amb la noia que t'agrada o quan has aprovat aquell examen tan difícil.
Potser sí que el futbol és l'opi del poble, un entreteniment inútil, però beneït sigui. M'agrada veure la gent unida, alegre i orgullosa de sentir-se part d'un col·lectiu.
Quan Higuaín ha marcat; quan Henry (sí, aquest gran Henry, que ha despertat) ha empatat; quan el gran Puyol ha marcat. I no només per la rematada sinó pel petó a la senyera. Un petó que tots sabem que significa més que una simple celebració. Simplement significa l'alegria d'un noi català capità del Barça que marca un gol al Bernabéu. Algú no ho comprèn?; quan aquest nano que es diu Leo ha batut el millor porter del món amb més traqnuilitat que la que teníem molts des del sofà de casa; Quan el "torero" Ramos ha posat l'ai al cor d'uns quants.... i quan Messi i Henry han fet de les seves per calmar la de per si patidora afició culé; i sobretot quan Piqué, Gerard Piqué, ha fet justícia no només a una gran temporada sinó a la trajectòria esportiva d'un jugador que està cridat a ser un dels pilars del nou barcelonisme.
I tots cap a Canaletes, a celebrar-ho, a viure-ho, perquè tot i que el Barça és molt gran, moments d'aquests no abunden tant com per deixar-los escapar i veure'ls des de fora.
No sé si el Barça és més que un club o si és el millor equip d'Europa, o d'Espanya o del món. L'únic que sé és que és el meu equip i que moments com aquests valen el seu pes en or.
sábado, 2 de mayo de 2009
jueves, 30 de abril de 2009
Matem el drac (amb una mica de retard)
A la Rambla de Canaletes, a Rambla Catalunya amb Diputació, a Passeig de Gràcia amb Gran Via o a Gran de Gràcia amb Astúries. És 23 d’abril i Sant Jordi es viu i es respira a cada racó de Barcelona. Ningú es creu l’etiqueta de dia laborable. Oficinistes que marxen dissimuladament del lloc de treball, turistes que confonen la diada amb la celebració de St. Valentí i d’altres que van venir una vegada coincidint amb Sant Jordi i han tornat. No pas perquè beguessin aigua de la font de Canaletes sinó perquè es van enamorar del color que transmet la ciutat el 23 d’abril. El centre de Barcelona queda pres des de primera hora del matí per una massa anònima, entre la qual és impossible no trobar-te ningú conegut. Enamorats i enamorades, amants, gent que no està segura de si la companyia d’aquell dia és la que voldrien tenir, joves, vells, adolescents, nens... Tots i totes es transformen en princeses o en herois durant un dia, intercanviant roses i llibres en lloc dels quotidians petons i les rutinàries abraçades.
Però els bons coneixedors de la llegenda de Sant Jordi sabran que amb un heroi i una princesa la història quedaria incompleta. Falta un protagonista prou important: el drac. Aquell element que encarna totes les nostres pors i tots els nostres temors. Fa molts mesos que els catalans en particular i tots els ciutadans del món en general tenim un drac que ens preocupa i ens agobia: la crisi. Aquesta paraula que molta gent repeteix sense acabar d’entendre què significa sona dia a dia des que escoltem la ràdio amb el nostre cafè amb llet de bon matí, fins que apaguem el televisor a altes hores de la nit. Però avui la gent que passeja per Còrsega, València, Passeig de Sant Joan o Consell de Cent semblen disposades a matar el drac per un dia. La gent sembla voler enterrar la crisi mentre compra roses a la cantonada del cafè Zurich, mentre fa cua per rebre un exemplar firmat de l’últim llibre de Gaspar Hernández, o mentre Roger Esteller és entrevistat a Casp amb Pau Claris en un improvisat estudi de ràdio d’Ona Catalana. Venedors de roses esperant fer l’agost; escriptors consagrats que s’han prestat a firmar llibres a tot aquell disposat a aguantar una bona estona de cua; escriptors dels anomenats mediàtics, que han sabut trobar el moment i el lloc per saltar al món de la literatura sense posseir, segurament, la qualitat de molts altres que s’han quedat pel camí... Tots disposats a aportar el seu gra de sorra per aconseguir que per un dia la ciutat comtal transmeti la sensació que aquest drac en forma de recessió que ja preocupa mig món i que ben aviat començarà a treure el son a l’altre mig, ha estat vençut.
Però els catalans tenim un altre drac. És crònic, permanent i potser immortal. El drac de la consciència nacional frustrada. A Barcelona es continua respirant festa, i també cultura popular. La cultura que cadascú construeix en dies assenyalats al calendari com aquest; des de la noia que passeja amb el llibre a la mà per donar-li al seu amant fins al noi que s’espera al bell mig de Plaça Catalunya amb un llibre a la mà per al seu xicot, i encara no sap que ell el deixarà plantat. Una cultura popular que en nacions sense Estat com la nostra acostuma a sortir en aquestes dates. Però malgrat que pujant per Roger de Flor les senyeres als balcons hi són ben presents, sembla que aquest orgull de sentir-se integrant d’un col·lectiu nacional només floreix en aquells que malauradament tenen poques possibilitats de materialitzar-lo. Mentre els ciutadans es tornen una mica més catalans per un dia, els polítics continuen mimant el drac de la consciència nacional frustrada.
Les portes de la Generalitat esperen de bat a bat Mariano Rajoy, que assisteix a la recepció feta pel govern de la Generalitat. Si les portes de la Generalitat sabessin tot el que ha fet aquest polític gallec, hereu de la tradició més casposa del PP, de ben segur que es tancarien. Li prohibirien l’entrada a algú que pretén servir-se d’una diada com Sant Jordi per millorar la seva imatge a Catalunya, mentre que per altra banda no para de presentar recursos al Tribunal Constitucional en contra de la reforma de l’estatut d’autonomia català. Les portes es tancarien, i no pas per defensar la consciència nacional, sinó per amor propi.
Però un cop més la nostra classe política ens ven la lliçó que cal ser amable amb aquell que ens reprimeix, no fos cas que encara ens reprimís més.
El drac de la crisi, el que afecta la butxaca (al cap i a la fi aquell que preocupa realment a la gent) ha estat abatut per un dia. Ara només queda fer un pas més i aniquilar per sempre aquest drac repressor i opressor que no ens deixa tenir una consciència nacional pròpia, i que a més té el mal gust d’enviar-nos en Mariano a passejar-se per Barcelona, com si d’un cavaller salvador es tractés.
Enfilant Via Laietana el dia s’acaba, i demà, d’alguna manera o altra, tothom continuarà lluitant contra els seus dracs, encara que semblin invencibles.
Però els bons coneixedors de la llegenda de Sant Jordi sabran que amb un heroi i una princesa la història quedaria incompleta. Falta un protagonista prou important: el drac. Aquell element que encarna totes les nostres pors i tots els nostres temors. Fa molts mesos que els catalans en particular i tots els ciutadans del món en general tenim un drac que ens preocupa i ens agobia: la crisi. Aquesta paraula que molta gent repeteix sense acabar d’entendre què significa sona dia a dia des que escoltem la ràdio amb el nostre cafè amb llet de bon matí, fins que apaguem el televisor a altes hores de la nit. Però avui la gent que passeja per Còrsega, València, Passeig de Sant Joan o Consell de Cent semblen disposades a matar el drac per un dia. La gent sembla voler enterrar la crisi mentre compra roses a la cantonada del cafè Zurich, mentre fa cua per rebre un exemplar firmat de l’últim llibre de Gaspar Hernández, o mentre Roger Esteller és entrevistat a Casp amb Pau Claris en un improvisat estudi de ràdio d’Ona Catalana. Venedors de roses esperant fer l’agost; escriptors consagrats que s’han prestat a firmar llibres a tot aquell disposat a aguantar una bona estona de cua; escriptors dels anomenats mediàtics, que han sabut trobar el moment i el lloc per saltar al món de la literatura sense posseir, segurament, la qualitat de molts altres que s’han quedat pel camí... Tots disposats a aportar el seu gra de sorra per aconseguir que per un dia la ciutat comtal transmeti la sensació que aquest drac en forma de recessió que ja preocupa mig món i que ben aviat començarà a treure el son a l’altre mig, ha estat vençut.
Però els catalans tenim un altre drac. És crònic, permanent i potser immortal. El drac de la consciència nacional frustrada. A Barcelona es continua respirant festa, i també cultura popular. La cultura que cadascú construeix en dies assenyalats al calendari com aquest; des de la noia que passeja amb el llibre a la mà per donar-li al seu amant fins al noi que s’espera al bell mig de Plaça Catalunya amb un llibre a la mà per al seu xicot, i encara no sap que ell el deixarà plantat. Una cultura popular que en nacions sense Estat com la nostra acostuma a sortir en aquestes dates. Però malgrat que pujant per Roger de Flor les senyeres als balcons hi són ben presents, sembla que aquest orgull de sentir-se integrant d’un col·lectiu nacional només floreix en aquells que malauradament tenen poques possibilitats de materialitzar-lo. Mentre els ciutadans es tornen una mica més catalans per un dia, els polítics continuen mimant el drac de la consciència nacional frustrada.
Les portes de la Generalitat esperen de bat a bat Mariano Rajoy, que assisteix a la recepció feta pel govern de la Generalitat. Si les portes de la Generalitat sabessin tot el que ha fet aquest polític gallec, hereu de la tradició més casposa del PP, de ben segur que es tancarien. Li prohibirien l’entrada a algú que pretén servir-se d’una diada com Sant Jordi per millorar la seva imatge a Catalunya, mentre que per altra banda no para de presentar recursos al Tribunal Constitucional en contra de la reforma de l’estatut d’autonomia català. Les portes es tancarien, i no pas per defensar la consciència nacional, sinó per amor propi.
Però un cop més la nostra classe política ens ven la lliçó que cal ser amable amb aquell que ens reprimeix, no fos cas que encara ens reprimís més.
El drac de la crisi, el que afecta la butxaca (al cap i a la fi aquell que preocupa realment a la gent) ha estat abatut per un dia. Ara només queda fer un pas més i aniquilar per sempre aquest drac repressor i opressor que no ens deixa tenir una consciència nacional pròpia, i que a més té el mal gust d’enviar-nos en Mariano a passejar-se per Barcelona, com si d’un cavaller salvador es tractés.
Enfilant Via Laietana el dia s’acaba, i demà, d’alguna manera o altra, tothom continuarà lluitant contra els seus dracs, encara que semblin invencibles.
sábado, 4 de abril de 2009
"Vinga que això és nostre" o dissabte de satisfacció
Avui oblidem per un moment tot allò comentat en la última actualització. Potser és veritat que dels errors no se'n aprèn, però també és cert que quan hi ha ganes ja et poden passar mil i una adversitats que tiraràs endavant.
1- Derrota increïble feia una setmana.
2- Dues baixes importants.
3- Lesió d'un altre important tot just començar.
4- Àrbitre que ho xiula tot. Tenint en compte la nostra agressivitat això és negatiu.
Però potser quan més negre pintava, s'ha sabut fer un dels millors partits de la temporada. I és que quan abans del crit a la banqueta se sent un: "vinga que això és nostre", ja no fa falta dir res més.
Per mi sempre és especial jugar contra Casp. Retrobar-me amb molts companys i algun amic a la pista sempre fa il·lusió. I avui he gaudit. Simplement això, gaudir i estar satisfet no tan per guanyar si no pel que s'ha fet durant el partit. Un dissabte de satisfacció que ja no ens el treu ningú.
Entrem a fases o no, les tardes de dissabte de bàsquet a Lluïsos són una cosa que estic segur que tots recordarem molt temps.
1- Derrota increïble feia una setmana.
2- Dues baixes importants.
3- Lesió d'un altre important tot just començar.
4- Àrbitre que ho xiula tot. Tenint en compte la nostra agressivitat això és negatiu.
Però potser quan més negre pintava, s'ha sabut fer un dels millors partits de la temporada. I és que quan abans del crit a la banqueta se sent un: "vinga que això és nostre", ja no fa falta dir res més.
Per mi sempre és especial jugar contra Casp. Retrobar-me amb molts companys i algun amic a la pista sempre fa il·lusió. I avui he gaudit. Simplement això, gaudir i estar satisfet no tan per guanyar si no pel que s'ha fet durant el partit. Un dissabte de satisfacció que ja no ens el treu ningú.
Entrem a fases o no, les tardes de dissabte de bàsquet a Lluïsos són una cosa que estic segur que tots recordarem molt temps.
domingo, 29 de marzo de 2009
"Dels errors se'n aprèn" o quedar-se amb cara d'idiota
"Dels errors se'n aprèn" No sé a voslatres, però a mi aquesta frase em sembla una de les més odioses que et poden dir. Són unes paraules que es pronuncien a algú que no té cap opció més raonable per justificar el seu fracàs. Unes paraules que pretenen ser conciliadores, però que a mi cada cop que me les diuen em fan més mal.
66-65. No deixa de ser un marcador més, però collons com m'ha fotut avui. Quan el 7 ha clavat el triple m'han vingut al cap molts moments de l'any passat (a casa contra el Prat, contra el tecla a fora), molts moments de fa dos anys (últim partit de la temporada a vic, per exemple). Hi he pensat: un altre cop no!
Portem molt sanys jugant junts. Aquest any podem tenir la sort d'estar més units que mai i treballar amb un grup de persones extraordinari, inclosos dos grans entrenadors. I tot i així un cop més ens tornem a fotre la ostia. Realment estava difícil abans d'avui, però ha sigut un cop d'aquells que fan mal.
Si dels errors se'n aprèn.... per què els repetim?
El bàsquet és com la vida, ja ho he dit molts cops. Qui no té a la seva vida aquella cosa per la qual vol continuar lluitant malgrat tot sembli indicar que no ho aconseguirà i que un cop més es quearà a les portes? Nosaltres seguirem lluitant. Per demostrar que som un equip guanyador, que res ens pot parar, que les ganes sempre hi han estat i hi seran i que passi el que passi al nostre costat sempre hi haurà un company disposat a arribar on nosaltres no podem.
Avui ens hem quedat amb cara d'idiotes, però el proper partit, i l'altre, i l'altre... serem qui realment som.
1,2,3
66-65. No deixa de ser un marcador més, però collons com m'ha fotut avui. Quan el 7 ha clavat el triple m'han vingut al cap molts moments de l'any passat (a casa contra el Prat, contra el tecla a fora), molts moments de fa dos anys (últim partit de la temporada a vic, per exemple). Hi he pensat: un altre cop no!
Portem molt sanys jugant junts. Aquest any podem tenir la sort d'estar més units que mai i treballar amb un grup de persones extraordinari, inclosos dos grans entrenadors. I tot i així un cop més ens tornem a fotre la ostia. Realment estava difícil abans d'avui, però ha sigut un cop d'aquells que fan mal.
Si dels errors se'n aprèn.... per què els repetim?
El bàsquet és com la vida, ja ho he dit molts cops. Qui no té a la seva vida aquella cosa per la qual vol continuar lluitant malgrat tot sembli indicar que no ho aconseguirà i que un cop més es quearà a les portes? Nosaltres seguirem lluitant. Per demostrar que som un equip guanyador, que res ens pot parar, que les ganes sempre hi han estat i hi seran i que passi el que passi al nostre costat sempre hi haurà un company disposat a arribar on nosaltres no podem.
Avui ens hem quedat amb cara d'idiotes, però el proper partit, i l'altre, i l'altre... serem qui realment som.
1,2,3
sábado, 28 de marzo de 2009
"El futbol es así" o elogi d'en Pep
Canviant radicalment de tema respecte l'actualització anterior, avui m'agradaria parlar d'en Pep, i el que la seva reaparició al món del futbol ha suposat per mi.
Qui no ha sentit mai la resposta "El futbol es así" que diu qualsevol futbolista quan li fan una pregunta compromesa, o quan simplement no sap que respondre. O altres perles només a l'abast de les ments més privilegiades com el gran Míchel, que un bon dia va dir: "Esto llega a entrar...y es gol".
Aquí és on entra en Pep. En Pep és un tio raro, no ens hem d'enganyar. Reservat, extremadament metòdic, enigmàtic, críptic... però deixant de banda tot l'aspecte purament futbolístic i personal, hi ha una cosa que m'encanta del Pep: les seves declaracions.
Ha aconseguit convertir les avorrides rodes de premsa en xerrades amb els periodistes amb un mínim de sentit. Ell també utilitza tòpics, però els arrodoneix amb una explicació final que fa que te'ls puguis arribar a creure.
Ha aconseguit reconstruir un equip guanyador en temps record, i sempre sens dir una paraula més alta que una altra. Si tingués barret me'l trauria.
Precisament aquesta habilitat per la dialèctica és el que l'ha consolidat com un paio pròxim, familiar, amb qui te'n aniries a fer un cafè per explicar-li la teva vida, vaja. I tot això en un món futbolístic superpoblat per jugadors que no saben dir una sola paraula en l'idioma del país de l'equip on juguen.
En Pep no només agrada als futboleros. Agrada a mares, a tietes, a àvies. O em direu que mai a casa vostra s'ha sentit la frase de: "Nen, què diu ara en Pep?" En Pep és el típic nano que la teva iaia convidaria a menjar macarrons el diumenge.
I la senyal més evident d'aquesta proximitat és que ens permetem el luxe de dir-li Pep, perquè en el fons ja és com si fos de la família.
Jo ja et dono les gràcies per endavant, no sé vosaltres
Qui no ha sentit mai la resposta "El futbol es así" que diu qualsevol futbolista quan li fan una pregunta compromesa, o quan simplement no sap que respondre. O altres perles només a l'abast de les ments més privilegiades com el gran Míchel, que un bon dia va dir: "Esto llega a entrar...y es gol".
Aquí és on entra en Pep. En Pep és un tio raro, no ens hem d'enganyar. Reservat, extremadament metòdic, enigmàtic, críptic... però deixant de banda tot l'aspecte purament futbolístic i personal, hi ha una cosa que m'encanta del Pep: les seves declaracions.
Ha aconseguit convertir les avorrides rodes de premsa en xerrades amb els periodistes amb un mínim de sentit. Ell també utilitza tòpics, però els arrodoneix amb una explicació final que fa que te'ls puguis arribar a creure.
Ha aconseguit reconstruir un equip guanyador en temps record, i sempre sens dir una paraula més alta que una altra. Si tingués barret me'l trauria.
Precisament aquesta habilitat per la dialèctica és el que l'ha consolidat com un paio pròxim, familiar, amb qui te'n aniries a fer un cafè per explicar-li la teva vida, vaja. I tot això en un món futbolístic superpoblat per jugadors que no saben dir una sola paraula en l'idioma del país de l'equip on juguen.
En Pep no només agrada als futboleros. Agrada a mares, a tietes, a àvies. O em direu que mai a casa vostra s'ha sentit la frase de: "Nen, què diu ara en Pep?" En Pep és el típic nano que la teva iaia convidaria a menjar macarrons el diumenge.
I la senyal més evident d'aquesta proximitat és que ens permetem el luxe de dir-li Pep, perquè en el fons ja és com si fos de la família.
Jo ja et dono les gràcies per endavant, no sé vosaltres
miércoles, 18 de marzo de 2009
Resistència
Començar a Universitat sabent que la nit no serà tranquila. Indignat pel poc que saps i sorprès per allò que has vist o t'han ensenyat.
Començar a caminar amb pas ferm però dubitatiu i veure que als 5 minuts una munió de gent corre cap a tu perquè hi ha hagut la primera càrrega.
Continuar caminant, malgrat tot, volent pensar que tot sortirà bé. Tenir la pell de gallina quan milers de persones criden el mateix que tu i amb el mateix sentiment.
Sentir-te valent quan et prohibeixen passar. No avançaràs, però tampoc retrocediràs. Ells no són ningú per obligar-t'hi. I finalment passar por. Por quan veus que les porres comencen la seva feina. Por quan veus que la gent corre sense saber cap a on. Por quan vols protegir aquells que t'estimes i que estan amb tu....i queper un moment has perdut de vista i no saps on són. Por quan veus un desplagament policial que no havies vist mai abans i comences a caminar per carrers que en altres circumstàncies són ideals per passejar.
De cop veus que corrent corrent estàs al costat de casa. Que els nervis t'han fet córrer a una velocitat més gran del que preveies. Ràbia quan te'n adones que els mateixos que han provocat la manifestació l'han acabat quan han volgut. Incoherència quan et soorprens a tu mateix corrent davant un furgó quan realment no deixes de ser un vianant més i no tenen res en contra teu!
I per fi tranquil·litat. Veure que tots aquells que estaven amb tu estan bé. Que les trucades que reps porten bones notícies i que podràs arribar a casa sense lamentar cap notícia que et toqui d'aprop.
Ara bé, la tranquil·litat no comporta oblit
Començar a caminar amb pas ferm però dubitatiu i veure que als 5 minuts una munió de gent corre cap a tu perquè hi ha hagut la primera càrrega.
Continuar caminant, malgrat tot, volent pensar que tot sortirà bé. Tenir la pell de gallina quan milers de persones criden el mateix que tu i amb el mateix sentiment.
Sentir-te valent quan et prohibeixen passar. No avançaràs, però tampoc retrocediràs. Ells no són ningú per obligar-t'hi. I finalment passar por. Por quan veus que les porres comencen la seva feina. Por quan veus que la gent corre sense saber cap a on. Por quan vols protegir aquells que t'estimes i que estan amb tu....i queper un moment has perdut de vista i no saps on són. Por quan veus un desplagament policial que no havies vist mai abans i comences a caminar per carrers que en altres circumstàncies són ideals per passejar.
De cop veus que corrent corrent estàs al costat de casa. Que els nervis t'han fet córrer a una velocitat més gran del que preveies. Ràbia quan te'n adones que els mateixos que han provocat la manifestació l'han acabat quan han volgut. Incoherència quan et soorprens a tu mateix corrent davant un furgó quan realment no deixes de ser un vianant més i no tenen res en contra teu!
I per fi tranquil·litat. Veure que tots aquells que estaven amb tu estan bé. Que les trucades que reps porten bones notícies i que podràs arribar a casa sense lamentar cap notícia que et toqui d'aprop.
Ara bé, la tranquil·litat no comporta oblit
domingo, 11 de enero de 2009
Amén
"Vingueren.
Ells tenien la Bíblia i nosaltres la Terra.
I ens digueren: Tanqueu els ulls i reseu.
I quan els tornàrem a obrir,
ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia."
Jomo Kenyatta
L'home blanc i la religió tenen una cosa en comú: ningú no sap per què, però estan situats al capdamunt de la societat sense que ningú els hi qüestioni aquest rol de superioritat.
Després, obres la Tv i veus matances a Irak, Afganistan, Tibet o Gaza. L'apagues i et beus un got de Coca Cola. I fins l'endemà.
Ells tenien la Bíblia i nosaltres la Terra.
I ens digueren: Tanqueu els ulls i reseu.
I quan els tornàrem a obrir,
ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia."
Jomo Kenyatta
L'home blanc i la religió tenen una cosa en comú: ningú no sap per què, però estan situats al capdamunt de la societat sense que ningú els hi qüestioni aquest rol de superioritat.
Després, obres la Tv i veus matances a Irak, Afganistan, Tibet o Gaza. L'apagues i et beus un got de Coca Cola. I fins l'endemà.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
