El poble català i l'afició blaugrana comparteixen una característica: el derrotisme. Em va sorprendre sentir molta gent que ahir deia: "això no ho tornarem a viure mai" Nooooooooooo! Per què no ho hem de tornar a viure? D'acord, és difícil i costa d'imaginar, però als anys 50 quants culers s'imaginaven que el Barça guanyaria més Ligues en 20 anys que en tota la seva història anterior? O quants de nosaltres pensàvem després de la final del 2006 que el Barça tornaria a ser campió en tres anys, quan haviem hagut d'esperar 14 anys per sumar la segona Copa d'Europa?
Aquests jugadors ens han demostrat la fam de guanyar, la bellesa del futbol, però sobretot una cosa que jo considero la clau d'aquest projecte: la fidelitat a un estil propi. Aquest gran mestre que es mereix tots els elogius del món que es diu Pep Guardiola ha sabut inculcar la idea que tothom és important, des de Valdés a Pinto, des de Messi a Pedro. I això no és només aplicable al futbol, sinó a tots els altres aspectes de la vida quotidiana.
És per això que l agent surt al carrer, perquè el Barça és el seu somni fet realitat, és allò que els fa feliços per damunt de les preocupacions del dia a dia, i és allò que farà que l anit del 27 de maig de 2009 no l'oblidin mai.
Visca la mare que us va parir!
L'any que vé la final és al Bernabéu... jo ho deixo anar, feu-vos les imaginacions que volgueu
jueves, 28 de mayo de 2009
sábado, 2 de mayo de 2009
Més que un 2-6
Avui ha estat un d'aquells dies en que els nostres sentiments poden fer que dos colors signifiquin més que això. Avui el blau i el gran asignifiquen orgull, satisfacció, victòria...
Tots sabem que la glòria és efímera (i més en el futbol), però si alguna cosa he après és a gaudir-ne per molt breu que sigui, perquè en moments com ara és quan no es veu el final d'aquesta glòria, quan t'estaries hores despert repassant tots i cada un dels gols, regats, passades, parades... En moments com aquest emmagatzemes una satisfacció que per molt que d'aquí tres dies el Barça perdi a Londres continuarà dins teu, com aquell neguit que sents quan estàs amb la noia que t'agrada o quan has aprovat aquell examen tan difícil.
Potser sí que el futbol és l'opi del poble, un entreteniment inútil, però beneït sigui. M'agrada veure la gent unida, alegre i orgullosa de sentir-se part d'un col·lectiu.
Quan Higuaín ha marcat; quan Henry (sí, aquest gran Henry, que ha despertat) ha empatat; quan el gran Puyol ha marcat. I no només per la rematada sinó pel petó a la senyera. Un petó que tots sabem que significa més que una simple celebració. Simplement significa l'alegria d'un noi català capità del Barça que marca un gol al Bernabéu. Algú no ho comprèn?; quan aquest nano que es diu Leo ha batut el millor porter del món amb més traqnuilitat que la que teníem molts des del sofà de casa; Quan el "torero" Ramos ha posat l'ai al cor d'uns quants.... i quan Messi i Henry han fet de les seves per calmar la de per si patidora afició culé; i sobretot quan Piqué, Gerard Piqué, ha fet justícia no només a una gran temporada sinó a la trajectòria esportiva d'un jugador que està cridat a ser un dels pilars del nou barcelonisme.
I tots cap a Canaletes, a celebrar-ho, a viure-ho, perquè tot i que el Barça és molt gran, moments d'aquests no abunden tant com per deixar-los escapar i veure'ls des de fora.
No sé si el Barça és més que un club o si és el millor equip d'Europa, o d'Espanya o del món. L'únic que sé és que és el meu equip i que moments com aquests valen el seu pes en or.
Tots sabem que la glòria és efímera (i més en el futbol), però si alguna cosa he après és a gaudir-ne per molt breu que sigui, perquè en moments com ara és quan no es veu el final d'aquesta glòria, quan t'estaries hores despert repassant tots i cada un dels gols, regats, passades, parades... En moments com aquest emmagatzemes una satisfacció que per molt que d'aquí tres dies el Barça perdi a Londres continuarà dins teu, com aquell neguit que sents quan estàs amb la noia que t'agrada o quan has aprovat aquell examen tan difícil.
Potser sí que el futbol és l'opi del poble, un entreteniment inútil, però beneït sigui. M'agrada veure la gent unida, alegre i orgullosa de sentir-se part d'un col·lectiu.
Quan Higuaín ha marcat; quan Henry (sí, aquest gran Henry, que ha despertat) ha empatat; quan el gran Puyol ha marcat. I no només per la rematada sinó pel petó a la senyera. Un petó que tots sabem que significa més que una simple celebració. Simplement significa l'alegria d'un noi català capità del Barça que marca un gol al Bernabéu. Algú no ho comprèn?; quan aquest nano que es diu Leo ha batut el millor porter del món amb més traqnuilitat que la que teníem molts des del sofà de casa; Quan el "torero" Ramos ha posat l'ai al cor d'uns quants.... i quan Messi i Henry han fet de les seves per calmar la de per si patidora afició culé; i sobretot quan Piqué, Gerard Piqué, ha fet justícia no només a una gran temporada sinó a la trajectòria esportiva d'un jugador que està cridat a ser un dels pilars del nou barcelonisme.
I tots cap a Canaletes, a celebrar-ho, a viure-ho, perquè tot i que el Barça és molt gran, moments d'aquests no abunden tant com per deixar-los escapar i veure'ls des de fora.
No sé si el Barça és més que un club o si és el millor equip d'Europa, o d'Espanya o del món. L'únic que sé és que és el meu equip i que moments com aquests valen el seu pes en or.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
