martes, 20 de diciembre de 2011

Nova recomanació

Pàgina molt interessant sobre les sèries mèdiques a TV!!

seriestelevisionmedicosc.wordpress.com

domingo, 11 de julio de 2010

La primera pedra

A les 6 de la tarda d’ahir, Barcelona estava col•lapsada. El Barça no havia guanyat res, i malgrat que els colors predominants fossin el vermell i el groc la gent tampoc havia sortit al carrer a celebrar cap triomf de la omnipresent selecció espanyola. Més d’un milió de persones van saturar el centre de la capital catalana per fer acte de presència a una manifestació convocada per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va acabar demostrant que la majoria de la gent veu com la via estatutària té a tocar el seu Sant Martí.

La ciutadania no només va canviar el rumb ideològic i reivindicatiu de la marxa. També van deixar en l’oblit la disputa prèvia per la capçalera de la manifestació. Ahir, la classe política catalana va rebre una cura d’humilitat. Una cura que va demostrar que ser políticament correcte no és garantia d’èxit. Els polítics van pecar de prudents en els dies previs a la manifestació, i a l’hora de la veritat es van endur una clatellada d’un milió i mig de persones que clamaven per la independència. La reivindicació estatutària hauria estat una paròdia. La nacional, una obvietat. Una equació que només tenia com a solució a la incògnita una separació, una secessió, un adéu, i no pas un fins aviat.

Un milió i mig de persones van posar ahir la primera pedra per començar a construir el futur de Catalunya. Davant la incapacitat crònica dels polítics catalans per captar la voluntat popular, la gent va sortir al carrer un dissabte de juliol on de ben segur que a més d’un li hagués vingut de gust una orxata o un bon bany que no pas estar de peu més de 3 hores pràcticament quiet. Però arriba un moment en que, per sort, la gent diu prou. Deixa de banda la mandra i el tantsemenfotisme, es fa sentir i col•loca la primera pedra. Ara bé, no n’hi ha prou. Ahir va tenir lloc el moment visual de la construcció. El tall de la cinta inaugural ja ha tingut lloc. Però ara no es pot abandonar aquesta obra i deixar-la en mans d’un atzar que podria convertir-la en quelcom folklòric o simbòlic amb el pas dels dies. S’han de continuar col•locant pedres i construint fonaments. Entre tots hem de continuar construint una societat que no s’arronsi. Potser un cop construït l’edifici Espanya ens l’ensorra. Però el més important és que tinguem la capacitat de fer una construcció sòlida, compacte i ambiciosa.

martes, 29 de junio de 2010

S'ha acabat

Després d’anys de fugir d’estudi el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat finalment sobre l’Estatut de Catalunya. I com s’esperava, la sentència ha evidenciat que Catalunya ha crescut massa per seguir formant part d’Espanya. Que segons ells aspirem a massa. Que ens hem fet grans. Que ha arribat l’hora de l’emancipació.

Espanya es presenta com un estat de dret plenament democràtic. Però situacions com aquesta posen en dubte fins a quin punt l’estat espanyol ha madurat des del franquisme. El 1978 es va fer una Constitució a prova de bales per evitar involucions autoritàries. Però a l’hora de la veritat aquesta voluntat ha acabat jugant en contra del progrés natural d’un estat que surt d’una dictadura. Ens hem encallat en un estat de les autonomies que no representa fidelment les diferències nacionals de l’estat espanyol. Tenim una carta magna dogmàtica i un sistema en que cada cop la separació entre poder executiu, legislatiu i judicial és més ínfima. Un sistema en que els defensors de la democràcia neguen al validesa d’un text aprovat pels representants dels ciutadans de Catalunya, acordat amb els representants del poble espanyol, i aprovat pels catalans en sufragi directe. I no ho oblidem, un país on el model territorial ha aconseguit, o si més no està a punt de fer-ho, esborrar els llaços d’unió entre el País Valencià, la Franja, les Balears i el Principat. Els Països Catalans han estat eliminats pel poder espanyol, i és feina nostra que no desapareguin de l’ideari col•lectiu català. Perquè com deia aquell, perdre els orígens és perdre la identitat. L’estatut pot ser o no la via, però independentment de si es comparteix o no aquesta forma d’autogovern, la sentència del Tribunal Constitucional constitueix ja no només un atac a la democràcia sinó a la dignitat.

És per això que ara cal una resposta ferma i unitària contra aquest atac intolerable. Perquè és un atac que ens afecta a tots i cada un de nosaltres. Ara bé, aquesta unitat no pot servir d’excusa per deixar de banda opcions valentes, que poc a poc han anat deixant de ser utòpiques. I és que el concepte català d’unitat acostuma a dur de bracet una connotació de covardia. Sovint els defensors de la unitat són aquells que no volen trencar amb l’status quo establert i no volen cridar més del compte per no molestar el veí. Espanya, poc a poc i amb mala lletra, ha aconseguit que la independència, o si més on el dret a decidir, sigui cada cop més present en la ment de molts catalans. Que allò que abans feia por ara sigui vist com poc menys que una necessitat. El catalanisme continua sent molt heterogeni, però cada vegada més tots els sectors defensen un denominador comú: un futur d’autodeterminació i llibertat. Un cop assolim aquest objectiu ja hi haurà temps per construir un model econòmic i social més igualitari, i per discutir sobre el model territorial (català, s’entén) més adequat. Ja hi haurà temps perquè l’esquerra independentista i els partits parlamentaris debatin sobre el futur del país. Ara, però, cal escoltar a la societat civil.

És imperdonable que la majoria de partits parlamentaris s’hagin fet el suec davant les iniciatives en defensa del dret a decidir organitzades per les entitats del país, i encara menys que hagin jugat amb elles segons el vent que bufava i els interessos partidistes que interessaven en cada instant. Estan a temps de fer-se perdonar. El que la societat ha engegat que els polítics no ho parin. Al cap i a la fi estem vivint un moment que té molts números de sortir als llibres d’història dels nostres néts. I ells, d’aquí uns anys han de llegir com la societat catalana va ser valenta i va deixar que el camí del dret a decidir fluís de forma natural i gens traumàtica i que per fi, va portar la separació de dues unitats territorials que a patir d’aleshores es van desenvolupar millor en solitari que no pas en la convivència insana viscuda fins aleshores.

domingo, 11 de octubre de 2009

Peace &Barack &Love

Ves per on que l'Acadèmia Noruega ha concedit el Premi Nobel de la pau a Barack Obama (Sí, els premis Nobel els atorga l'Acadèmia sueca, menys el de la pau, que corre a compte dels seus veïns noruecs). No sé a vosaltres, però a mi em va sorprendre molt, i no va ser precisament una sorpresa agradable.

És cert que Barack Obama ha trencat una frontera important: és el primer afroamericà que presideix el país. I això, tenint en compte el racisme que històricament ha patit la societat americana, és un mèrit bastant considerable. Però arribats a aquest punt, que suposo que ningú gosaria discutir, jo em plantejo dues preguntes. La primera és si realment el fet d'haver accedit a la presidència és un mèrit exclusiu del senyor Obama, i la segona és si el mèrit d'haver-hi arribat li dóna prou crèdit per què li concedeixin entre altres coses, un premi tan il·lustre com el Nobel de la Pau. Se'l mereix més Obama que la Creu Roja, Metges sense fronteres, la fundació Vicente Ferrer o els milers de ciutadans anònims organitzats o no en associacions d'ajuda als més necessitats?

Anem a la primera qüestió. Fa 30 anys era impensable, ja no que un negre fos presdient dels EUA, sinó que fins i tot ocupés qualsevol càrrec de responsabilitat en l'administració pública o el sector privat. Però com qualsevol societat, l'americana (encara que de vegades no ho sembli) ha evolucionat. La conscienciació social no ha vingut sola. El fet que molts ciutadans hagin lluitat durant anys per la igualtat, així com el fet que els EUA no haguesin pogut pretendre ser la primera potència a nivell mundial amb un racisme tan explícit, ha conduit a la possibilitat d'alliberació total dels aforamericans, que per primer cop s'han sentit prou forts per fer presdient un els seus. És cert que sense el carisma d'en Barack, ara el president seria en McCain, un veterà del Vietnam, republicà i ple de cicatrius de guerra per tot el cos a l'estil Bruce Willis, un prototip que d'haver arribat a la Casa Blanca seria el més proper a la consecució del somni americà. Però en qualsevol cas, i responent d'una vegada a la pregunta plantejada, la resposta és no. Seria injust donar tot el mèrit al que ara és president, oblidant tots aquells que han militat durant molts anys per la igualtat. Començant per martin Luther King i acabant per Rosa Parks.

I anant ja a la segona qüestió, sentint-ho molt la resposta també és negativa. És cert que Obama va fer confiar a molta gent que un altre món era possible. Que ha tornat a ensenyar la cara amable dels EUA al món, i que s'ha omplert la boca de bones paraules. Però no pot ser que la Casa Blanca no ens deixi veure el bosc. Els EUA continuen sent la primera potència armamentística, tenen fronts oberts a Irak i Afganistan, encara no han tancat Guantánamo i continuen creient que ser americà és sinònim de ser ciutadà dels EUA, obviant que el continent americà no s'acaba a Texas. Estem d'acord en que la bona voluntat hi és. I també estem d'acord (suposo) en que amb tan sols 8 mesos és molt difícil canviar el món (jo no m'hi he posat mai, però tot apunta que és així). Així doncs perquè no li donem temps a en Barack perquè sigui capaç de fer tot el que ha promès, enlloc d'encolomar-li aquest premi que ara per ara li ve gran. Si en algun moment les tropes marxen de l'Irak o l'Afganistan, els EUA és declaren un estat pacífic i deixen de vendre armes, s'acaba amb les importantíssimes bosses de pobresa que hi ha al país (a Chicago, la ciutat del president, sense anar més lluny) i a més s'arriba a una solució del conflicte palestí que deixi content a tothom, seré el primer que demanaré que li donin el premi Nobel. I la beatificació. I que li posin el seu nom al futur camp del Barça. Ara bé, tot això quean s'ho hagi guanyat.

martes, 29 de septiembre de 2009

Oblit

L'altre dia, al tren, entre badall i badall, llegia aquesta frase: "Lo contrario de un relato no es el silencio o la meditación, sino el olvido". Si no haguessin estat les 8 i pico del matí potser no l'hagués passat per alt i m'hagués cridat l'atenció al moment.

Potser és una frase que no descobreix la sopa d'all, però per mi té un significat que moltes vegades no sabem valorar prou. Quantes vegades no ens hem estat d'explicar o transmetre allò que voliem? Ja sigui per por, per falta de mitjans o per desídia sovint deixem que les coses i els fets es succeeixin. Moltes coses, o fins i tot persones cauen en el nostre oblit perquè som incapaços de transmetre com d'importants són per nosaltres (evidentment no tothom és important, i hi ha persones que per necessitat o per inèrcia s'allunyen irremeiablement). És cert que el silenci i la meditació són dos factors necessaris, però de què serveixen si no surten del cap de qui els ha madurat?

El blindatge només aconsegueix que siguem éssers tancats que no expressen els seus desitjos i frustracions. Desenvolupem una imaginació que acaba en el no res. Per dir-ho d'alguna manera seria com intentar solucionar dins nostre aquelles coses per les quals no ens atrevim a sortir i enfrontar-nos a l'exterior. Com si quan erem petits no ens haguéssim atrevit a donar la carta al patge reial per por a que els reis no ens portessin allò que desitjàvem.

Si l'oblit m'hagués deixat marca. la frase del principi, pronunciada per un tal John Berger, només serien unes quantes lletres més d'un llibre vermell que algú em va donar fa mesos. Seria hipòcrita i enganyós pensar això. I també, per què no dir-ho, seria hipòcrita no pensar en un altre llibre vermell que va fer el camí contrari.

Si tots aquests records no em vinguessin al cap tan bon punt tinc el llibre a les mans voldria dir que moltes coses han caigut en l'oblit. Coses que per sort o per desagràcia han format part de mi i que tenen part de culpa de que jo sigui com sóc ara mateix.

lunes, 28 de septiembre de 2009

Sant tornem-hi

Fa exactament 4 mesos de la creació de l'última entrada d'aquest blog. Segurament, la desídia, la complaença (que en cert moment va existir, encara que sembli mentida), la mandra i el "ja ho faré demà" en són els culpables. I sí, si torno a escriure no és per matar el temps sinó perquè tinc moltes coses a dir. No sé ben bé com però suposo que ja aniré trobant la manera.

Fa setmanes que em ronda pel cos un cert malestar, desconegut fins aleshores i que no se'n va ni amb lleixiu. Era un malestar anunciat però de tota manera costa entomar-lo. No pots plorar, no tens ganes de riure i no trobes cap solució aparent, probablement perquè no existeix. I lluny del que pugui semblar, la realitat està ara per ara molt lluny de la utopia. No m'he convertit en algú més fort, sinó en algú capaç de viure dues realitats. No és que n'hagi creat una per fugir d'una altra, sinó que totes dues es complementen, i crec que si una no existís, l'altra perdria la raó de ser, o si més no deixaria de ser com és ara per ara. Ni millor ni pitjor, diferent.

També fa uns dies que una companya em feia arribar la seva realitat, que per sorpresa d'un servidor va resultar ser, sinó idèntica, tràgicament semblant a al que jo coneixia. I espero que em perdoni, però en aquell moment em vaig sentir comprès. No perquè m'oferís la pedra filosofal (que ja hem comentat abans que no existeix), sinó perquè sense voler-ho em va fer veure que no estic fent un camí equivocat. Jo pensava que les dues realitats que he comentat abans les havia creat per covard, però resulta que no, que la realitat et canvia, i no és que et converteixis en pitjor persona, sinó en una que ha de deixar de banda les seves emocions més habitualment del que desitjaria.

jueves, 28 de mayo de 2009

Seguim somniant

El poble català i l'afició blaugrana comparteixen una característica: el derrotisme. Em va sorprendre sentir molta gent que ahir deia: "això no ho tornarem a viure mai" Nooooooooooo! Per què no ho hem de tornar a viure? D'acord, és difícil i costa d'imaginar, però als anys 50 quants culers s'imaginaven que el Barça guanyaria més Ligues en 20 anys que en tota la seva història anterior? O quants de nosaltres pensàvem després de la final del 2006 que el Barça tornaria a ser campió en tres anys, quan haviem hagut d'esperar 14 anys per sumar la segona Copa d'Europa?

Aquests jugadors ens han demostrat la fam de guanyar, la bellesa del futbol, però sobretot una cosa que jo considero la clau d'aquest projecte: la fidelitat a un estil propi. Aquest gran mestre que es mereix tots els elogius del món que es diu Pep Guardiola ha sabut inculcar la idea que tothom és important, des de Valdés a Pinto, des de Messi a Pedro. I això no és només aplicable al futbol, sinó a tots els altres aspectes de la vida quotidiana.

És per això que l agent surt al carrer, perquè el Barça és el seu somni fet realitat, és allò que els fa feliços per damunt de les preocupacions del dia a dia, i és allò que farà que l anit del 27 de maig de 2009 no l'oblidin mai.













Visca la mare que us va parir!













L'any que vé la final és al Bernabéu... jo ho deixo anar, feu-vos les imaginacions que volgueu