A les 6 de la tarda d’ahir, Barcelona estava col•lapsada. El Barça no havia guanyat res, i malgrat que els colors predominants fossin el vermell i el groc la gent tampoc havia sortit al carrer a celebrar cap triomf de la omnipresent selecció espanyola. Més d’un milió de persones van saturar el centre de la capital catalana per fer acte de presència a una manifestació convocada per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va acabar demostrant que la majoria de la gent veu com la via estatutària té a tocar el seu Sant Martí.
La ciutadania no només va canviar el rumb ideològic i reivindicatiu de la marxa. També van deixar en l’oblit la disputa prèvia per la capçalera de la manifestació. Ahir, la classe política catalana va rebre una cura d’humilitat. Una cura que va demostrar que ser políticament correcte no és garantia d’èxit. Els polítics van pecar de prudents en els dies previs a la manifestació, i a l’hora de la veritat es van endur una clatellada d’un milió i mig de persones que clamaven per la independència. La reivindicació estatutària hauria estat una paròdia. La nacional, una obvietat. Una equació que només tenia com a solució a la incògnita una separació, una secessió, un adéu, i no pas un fins aviat.
Un milió i mig de persones van posar ahir la primera pedra per començar a construir el futur de Catalunya. Davant la incapacitat crònica dels polítics catalans per captar la voluntat popular, la gent va sortir al carrer un dissabte de juliol on de ben segur que a més d’un li hagués vingut de gust una orxata o un bon bany que no pas estar de peu més de 3 hores pràcticament quiet. Però arriba un moment en que, per sort, la gent diu prou. Deixa de banda la mandra i el tantsemenfotisme, es fa sentir i col•loca la primera pedra. Ara bé, no n’hi ha prou. Ahir va tenir lloc el moment visual de la construcció. El tall de la cinta inaugural ja ha tingut lloc. Però ara no es pot abandonar aquesta obra i deixar-la en mans d’un atzar que podria convertir-la en quelcom folklòric o simbòlic amb el pas dels dies. S’han de continuar col•locant pedres i construint fonaments. Entre tots hem de continuar construint una societat que no s’arronsi. Potser un cop construït l’edifici Espanya ens l’ensorra. Però el més important és que tinguem la capacitat de fer una construcció sòlida, compacte i ambiciosa.
domingo, 11 de julio de 2010
martes, 29 de junio de 2010
S'ha acabat
Després d’anys de fugir d’estudi el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat finalment sobre l’Estatut de Catalunya. I com s’esperava, la sentència ha evidenciat que Catalunya ha crescut massa per seguir formant part d’Espanya. Que segons ells aspirem a massa. Que ens hem fet grans. Que ha arribat l’hora de l’emancipació.
Espanya es presenta com un estat de dret plenament democràtic. Però situacions com aquesta posen en dubte fins a quin punt l’estat espanyol ha madurat des del franquisme. El 1978 es va fer una Constitució a prova de bales per evitar involucions autoritàries. Però a l’hora de la veritat aquesta voluntat ha acabat jugant en contra del progrés natural d’un estat que surt d’una dictadura. Ens hem encallat en un estat de les autonomies que no representa fidelment les diferències nacionals de l’estat espanyol. Tenim una carta magna dogmàtica i un sistema en que cada cop la separació entre poder executiu, legislatiu i judicial és més ínfima. Un sistema en que els defensors de la democràcia neguen al validesa d’un text aprovat pels representants dels ciutadans de Catalunya, acordat amb els representants del poble espanyol, i aprovat pels catalans en sufragi directe. I no ho oblidem, un país on el model territorial ha aconseguit, o si més no està a punt de fer-ho, esborrar els llaços d’unió entre el País Valencià, la Franja, les Balears i el Principat. Els Països Catalans han estat eliminats pel poder espanyol, i és feina nostra que no desapareguin de l’ideari col•lectiu català. Perquè com deia aquell, perdre els orígens és perdre la identitat. L’estatut pot ser o no la via, però independentment de si es comparteix o no aquesta forma d’autogovern, la sentència del Tribunal Constitucional constitueix ja no només un atac a la democràcia sinó a la dignitat.
És per això que ara cal una resposta ferma i unitària contra aquest atac intolerable. Perquè és un atac que ens afecta a tots i cada un de nosaltres. Ara bé, aquesta unitat no pot servir d’excusa per deixar de banda opcions valentes, que poc a poc han anat deixant de ser utòpiques. I és que el concepte català d’unitat acostuma a dur de bracet una connotació de covardia. Sovint els defensors de la unitat són aquells que no volen trencar amb l’status quo establert i no volen cridar més del compte per no molestar el veí. Espanya, poc a poc i amb mala lletra, ha aconseguit que la independència, o si més on el dret a decidir, sigui cada cop més present en la ment de molts catalans. Que allò que abans feia por ara sigui vist com poc menys que una necessitat. El catalanisme continua sent molt heterogeni, però cada vegada més tots els sectors defensen un denominador comú: un futur d’autodeterminació i llibertat. Un cop assolim aquest objectiu ja hi haurà temps per construir un model econòmic i social més igualitari, i per discutir sobre el model territorial (català, s’entén) més adequat. Ja hi haurà temps perquè l’esquerra independentista i els partits parlamentaris debatin sobre el futur del país. Ara, però, cal escoltar a la societat civil.
És imperdonable que la majoria de partits parlamentaris s’hagin fet el suec davant les iniciatives en defensa del dret a decidir organitzades per les entitats del país, i encara menys que hagin jugat amb elles segons el vent que bufava i els interessos partidistes que interessaven en cada instant. Estan a temps de fer-se perdonar. El que la societat ha engegat que els polítics no ho parin. Al cap i a la fi estem vivint un moment que té molts números de sortir als llibres d’història dels nostres néts. I ells, d’aquí uns anys han de llegir com la societat catalana va ser valenta i va deixar que el camí del dret a decidir fluís de forma natural i gens traumàtica i que per fi, va portar la separació de dues unitats territorials que a patir d’aleshores es van desenvolupar millor en solitari que no pas en la convivència insana viscuda fins aleshores.
Espanya es presenta com un estat de dret plenament democràtic. Però situacions com aquesta posen en dubte fins a quin punt l’estat espanyol ha madurat des del franquisme. El 1978 es va fer una Constitució a prova de bales per evitar involucions autoritàries. Però a l’hora de la veritat aquesta voluntat ha acabat jugant en contra del progrés natural d’un estat que surt d’una dictadura. Ens hem encallat en un estat de les autonomies que no representa fidelment les diferències nacionals de l’estat espanyol. Tenim una carta magna dogmàtica i un sistema en que cada cop la separació entre poder executiu, legislatiu i judicial és més ínfima. Un sistema en que els defensors de la democràcia neguen al validesa d’un text aprovat pels representants dels ciutadans de Catalunya, acordat amb els representants del poble espanyol, i aprovat pels catalans en sufragi directe. I no ho oblidem, un país on el model territorial ha aconseguit, o si més no està a punt de fer-ho, esborrar els llaços d’unió entre el País Valencià, la Franja, les Balears i el Principat. Els Països Catalans han estat eliminats pel poder espanyol, i és feina nostra que no desapareguin de l’ideari col•lectiu català. Perquè com deia aquell, perdre els orígens és perdre la identitat. L’estatut pot ser o no la via, però independentment de si es comparteix o no aquesta forma d’autogovern, la sentència del Tribunal Constitucional constitueix ja no només un atac a la democràcia sinó a la dignitat.
És per això que ara cal una resposta ferma i unitària contra aquest atac intolerable. Perquè és un atac que ens afecta a tots i cada un de nosaltres. Ara bé, aquesta unitat no pot servir d’excusa per deixar de banda opcions valentes, que poc a poc han anat deixant de ser utòpiques. I és que el concepte català d’unitat acostuma a dur de bracet una connotació de covardia. Sovint els defensors de la unitat són aquells que no volen trencar amb l’status quo establert i no volen cridar més del compte per no molestar el veí. Espanya, poc a poc i amb mala lletra, ha aconseguit que la independència, o si més on el dret a decidir, sigui cada cop més present en la ment de molts catalans. Que allò que abans feia por ara sigui vist com poc menys que una necessitat. El catalanisme continua sent molt heterogeni, però cada vegada més tots els sectors defensen un denominador comú: un futur d’autodeterminació i llibertat. Un cop assolim aquest objectiu ja hi haurà temps per construir un model econòmic i social més igualitari, i per discutir sobre el model territorial (català, s’entén) més adequat. Ja hi haurà temps perquè l’esquerra independentista i els partits parlamentaris debatin sobre el futur del país. Ara, però, cal escoltar a la societat civil.
És imperdonable que la majoria de partits parlamentaris s’hagin fet el suec davant les iniciatives en defensa del dret a decidir organitzades per les entitats del país, i encara menys que hagin jugat amb elles segons el vent que bufava i els interessos partidistes que interessaven en cada instant. Estan a temps de fer-se perdonar. El que la societat ha engegat que els polítics no ho parin. Al cap i a la fi estem vivint un moment que té molts números de sortir als llibres d’història dels nostres néts. I ells, d’aquí uns anys han de llegir com la societat catalana va ser valenta i va deixar que el camí del dret a decidir fluís de forma natural i gens traumàtica i que per fi, va portar la separació de dues unitats territorials que a patir d’aleshores es van desenvolupar millor en solitari que no pas en la convivència insana viscuda fins aleshores.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
