martes, 30 de diciembre de 2008

Any nou.... vida nova?

Tots esperem que el canvi d'any s'endugui ben lluy les coses dolentes que ens han "torturat" en algun dels 366 dies passats, o en tots... Aquella assignatura suspesa, aquell idioma que segueix sense estar après, aquell cos que continua sense estar en forma, aquela noia que continua sense fer-nos cas...
I no ens adonem que malgrat tot és un canvi de número, només això. Nosaltres continuarem sent els mateixos, i els que ens rodegen també. M'agradaria que tots plegats ens plantegessim desitjos i objectius que estiguin dins les nostres possibilitats, perquè sinó al final acabem sent esclaus dels nostres pensament... i aleshores... bona nit i tapa't!

Espero que tinguem un any ple d'alegries i satisfaccions, i sobretot que també desitgem el millor pel del nostre costat, ja que nosaltres sols no anem enlloc!


2009, aquí estem!

jueves, 18 de diciembre de 2008

S'acaba

Una setmana i s'haurà acabat aquest any que prometia molt i ha acabat sent res. Les promeses, els desitjos, i el temps, sobretot el temps, se'ls emporta el vent. Ara només falta esperar set dies i creuar els dits perquè, per art de màgia tot torni a tenir aquell encant d'ara fa tant de temps...
Fa temps no comprenia aquelles persones que consideraven el seu aniversari un dia més al calendari... ara les comprenc perfectament, i el curiós del cas és que no sé perquè ha canviat aquesta manera de veure les coses.
Potser és perquè he arribat a comprendre que el temps no es pot controlar, i que fer anys és una de les moltes coses inevitables d'aquesta vida. El temps s'escapa, quan l'estàs a punt de tocar marxa, i quan el vols acariciar et rebutja.
Esperaré una setmana, com si hagués de passar tot allò que no ha passat fins ara.

miércoles, 10 de diciembre de 2008

Lluitar

Sembla que les revolucions estiguin passades de moda. És molt difícil imaginar-nos a tots sortint al carrer i fent-lo nostre... Però de cops mires el mapa, i dius: òstia, Grècia! Foc, destrucció, repressió, lluita...en definitiva, revolta. I és llavors quan penses si realment s'ha d'arribar a un punt tan extrem política i socialment parlant perquè la gent defensi i lluiti pel que és seu. A Grècia 1 de cada 5 ciutadans viuen sota el llindar de la pobresa, aquí no.
I aquí tampoc protestem. Aquí la gent es conforma amb el que té, i sembla que tu siguis l'extrany per alçar la veu una mica més del compte. I per què? Por, la por de sempre. La por que s'utilitza per dir-nos que si ens portem malament tot allò que crèiem tenir se'n anirà en orris. I dic jo, és tan importan això que suposadament tenim, com per témer a perdre-ho? No és més lògic arriscar una mica per poder guanyar molt més?

Dues setmanes tancat donen per a pensar molt, en això i en tot. No em cansaré de repetir que el blanc de les crítiques no han de ser aquells que estan en contra del que tu defenses, sinó aquells que estant-hi a favor o en contra no fan res per demostrar que ho estan. Aquest és el problema de la societat: ni els antisistema, ni els reaccionaris, ho són els que no els importa res del que passa al seu voltant.


Quan lluites per una cosa, has de procurar esforçar-te fins al final. I si quan tot s'acaba no ho has aconseguit, almenys que no puguis dir que no ha estat perquè no t'hi hagis deixat la pell al camí.

lunes, 24 de noviembre de 2008

Kilombo

Desorde, confusió... Aquesta és una de les possibles definicions de Kilombo. Fa temps que vaig començar a estimar a aquesta paraula. En les meves primeres incursions al món musical, Kabul Babà em va aproximar un miqueta més a aquest mot que no se per què té quelcom d'especial. Aleshores no sabia ni què volia dir.
Anys després, l'Amèlia, una de les professores més entranyables que he tingut mai, i que malauradament ens va deixar fa poc més d'un any, va tornar a pronunicar aquestes set lletres. I no sé si va ser perquè em va fer recordar moments de la meva infantesa ja oblidats però el fet és que em va tornar a despertar aquella sensació inexplicable que et produeix una paraula que sona diferent de les altres.
És extrany que sigui una paraula castellana (empleada sobretot a l'Amèrica llatina) la que tan m'apassioni quan la meva llengua de cor i de cap és el català. Deu ser per una d'aquelles coses inexplicables en aquesta vida, encara que posats a pensar no és gaire difícil que t'apassioni quelcom sense motiu aparent.
I bé, potser perquè m'agarda anar a contracorrent, o potser perquè m'agrada fer els coses quan no toquen, ara que tothom es fa facebook, jo inauguro aquest espai. No sé ben bé per què... deu ser una altra de les tantes coses inexplicables en aquesta vida. Només espero que m'ajudi a desfer una mica el meu kilombo particular.
Com veureu he hagut de trampejar a l'hora d'aconseguir la direcció URL... Què hi farem?!

Salut, revolució i paciència!