domingo, 11 de octubre de 2009

Peace &Barack &Love

Ves per on que l'Acadèmia Noruega ha concedit el Premi Nobel de la pau a Barack Obama (Sí, els premis Nobel els atorga l'Acadèmia sueca, menys el de la pau, que corre a compte dels seus veïns noruecs). No sé a vosaltres, però a mi em va sorprendre molt, i no va ser precisament una sorpresa agradable.

És cert que Barack Obama ha trencat una frontera important: és el primer afroamericà que presideix el país. I això, tenint en compte el racisme que històricament ha patit la societat americana, és un mèrit bastant considerable. Però arribats a aquest punt, que suposo que ningú gosaria discutir, jo em plantejo dues preguntes. La primera és si realment el fet d'haver accedit a la presidència és un mèrit exclusiu del senyor Obama, i la segona és si el mèrit d'haver-hi arribat li dóna prou crèdit per què li concedeixin entre altres coses, un premi tan il·lustre com el Nobel de la Pau. Se'l mereix més Obama que la Creu Roja, Metges sense fronteres, la fundació Vicente Ferrer o els milers de ciutadans anònims organitzats o no en associacions d'ajuda als més necessitats?

Anem a la primera qüestió. Fa 30 anys era impensable, ja no que un negre fos presdient dels EUA, sinó que fins i tot ocupés qualsevol càrrec de responsabilitat en l'administració pública o el sector privat. Però com qualsevol societat, l'americana (encara que de vegades no ho sembli) ha evolucionat. La conscienciació social no ha vingut sola. El fet que molts ciutadans hagin lluitat durant anys per la igualtat, així com el fet que els EUA no haguesin pogut pretendre ser la primera potència a nivell mundial amb un racisme tan explícit, ha conduit a la possibilitat d'alliberació total dels aforamericans, que per primer cop s'han sentit prou forts per fer presdient un els seus. És cert que sense el carisma d'en Barack, ara el president seria en McCain, un veterà del Vietnam, republicà i ple de cicatrius de guerra per tot el cos a l'estil Bruce Willis, un prototip que d'haver arribat a la Casa Blanca seria el més proper a la consecució del somni americà. Però en qualsevol cas, i responent d'una vegada a la pregunta plantejada, la resposta és no. Seria injust donar tot el mèrit al que ara és president, oblidant tots aquells que han militat durant molts anys per la igualtat. Començant per martin Luther King i acabant per Rosa Parks.

I anant ja a la segona qüestió, sentint-ho molt la resposta també és negativa. És cert que Obama va fer confiar a molta gent que un altre món era possible. Que ha tornat a ensenyar la cara amable dels EUA al món, i que s'ha omplert la boca de bones paraules. Però no pot ser que la Casa Blanca no ens deixi veure el bosc. Els EUA continuen sent la primera potència armamentística, tenen fronts oberts a Irak i Afganistan, encara no han tancat Guantánamo i continuen creient que ser americà és sinònim de ser ciutadà dels EUA, obviant que el continent americà no s'acaba a Texas. Estem d'acord en que la bona voluntat hi és. I també estem d'acord (suposo) en que amb tan sols 8 mesos és molt difícil canviar el món (jo no m'hi he posat mai, però tot apunta que és així). Així doncs perquè no li donem temps a en Barack perquè sigui capaç de fer tot el que ha promès, enlloc d'encolomar-li aquest premi que ara per ara li ve gran. Si en algun moment les tropes marxen de l'Irak o l'Afganistan, els EUA és declaren un estat pacífic i deixen de vendre armes, s'acaba amb les importantíssimes bosses de pobresa que hi ha al país (a Chicago, la ciutat del president, sense anar més lluny) i a més s'arriba a una solució del conflicte palestí que deixi content a tothom, seré el primer que demanaré que li donin el premi Nobel. I la beatificació. I que li posin el seu nom al futur camp del Barça. Ara bé, tot això quean s'ho hagi guanyat.

No hay comentarios: