Sant tornem-hi

Fa exactament 4 mesos de la creació de l'última entrada d'aquest blog. Segurament, la desídia, la complaença (que en cert moment va existir, encara que sembli mentida), la mandra i el "ja ho faré demà" en són els culpables. I sí, si torno a escriure no és per matar el temps sinó perquè tinc moltes coses a dir. No sé ben bé com però suposo que ja aniré trobant la manera.

Fa setmanes que em ronda pel cos un cert malestar, desconegut fins aleshores i que no se'n va ni amb lleixiu. Era un malestar anunciat però de tota manera costa entomar-lo. No pots plorar, no tens ganes de riure i no trobes cap solució aparent, probablement perquè no existeix. I lluny del que pugui semblar, la realitat està ara per ara molt lluny de la utopia. No m'he convertit en algú més fort, sinó en algú capaç de viure dues realitats. No és que n'hagi creat una per fugir d'una altra, sinó que totes dues es complementen, i crec que si una no existís, l'altra perdria la raó de ser, o si més no deixaria de ser com és ara per ara. Ni millor ni pitjor, diferent.

També fa uns dies que una companya em feia arribar la seva realitat, que per sorpresa d'un servidor va resultar ser, sinó idèntica, tràgicament semblant a al que jo coneixia. I espero que em perdoni, però en aquell moment em vaig sentir comprès. No perquè m'oferís la pedra filosofal (que ja hem comentat abans que no existeix), sinó perquè sense voler-ho em va fer veure que no estic fent un camí equivocat. Jo pensava que les dues realitats que he comentat abans les havia creat per covard, però resulta que no, que la realitat et canvia, i no és que et converteixis en pitjor persona, sinó en una que ha de deixar de banda les seves emocions més habitualment del que desitjaria.