Oblit

L'altre dia, al tren, entre badall i badall, llegia aquesta frase: "Lo contrario de un relato no es el silencio o la meditación, sino el olvido". Si no haguessin estat les 8 i pico del matí potser no l'hagués passat per alt i m'hagués cridat l'atenció al moment.

Potser és una frase que no descobreix la sopa d'all, però per mi té un significat que moltes vegades no sabem valorar prou. Quantes vegades no ens hem estat d'explicar o transmetre allò que voliem? Ja sigui per por, per falta de mitjans o per desídia sovint deixem que les coses i els fets es succeeixin. Moltes coses, o fins i tot persones cauen en el nostre oblit perquè som incapaços de transmetre com d'importants són per nosaltres (evidentment no tothom és important, i hi ha persones que per necessitat o per inèrcia s'allunyen irremeiablement). És cert que el silenci i la meditació són dos factors necessaris, però de què serveixen si no surten del cap de qui els ha madurat?

El blindatge només aconsegueix que siguem éssers tancats que no expressen els seus desitjos i frustracions. Desenvolupem una imaginació que acaba en el no res. Per dir-ho d'alguna manera seria com intentar solucionar dins nostre aquelles coses per les quals no ens atrevim a sortir i enfrontar-nos a l'exterior. Com si quan erem petits no ens haguéssim atrevit a donar la carta al patge reial per por a que els reis no ens portessin allò que desitjàvem.

Si l'oblit m'hagués deixat marca. la frase del principi, pronunciada per un tal John Berger, només serien unes quantes lletres més d'un llibre vermell que algú em va donar fa mesos. Seria hipòcrita i enganyós pensar això. I també, per què no dir-ho, seria hipòcrita no pensar en un altre llibre vermell que va fer el camí contrari.

Si tots aquests records no em vinguessin al cap tan bon punt tinc el llibre a les mans voldria dir que moltes coses han caigut en l'oblit. Coses que per sort o per desagràcia han format part de mi i que tenen part de culpa de que jo sigui com sóc ara mateix.