Una setmana i s'haurà acabat aquest any que prometia molt i ha acabat sent res. Les promeses, els desitjos, i el temps, sobretot el temps, se'ls emporta el vent. Ara només falta esperar set dies i creuar els dits perquè, per art de màgia tot torni a tenir aquell encant d'ara fa tant de temps...
Fa temps no comprenia aquelles persones que consideraven el seu aniversari un dia més al calendari... ara les comprenc perfectament, i el curiós del cas és que no sé perquè ha canviat aquesta manera de veure les coses.
Potser és perquè he arribat a comprendre que el temps no es pot controlar, i que fer anys és una de les moltes coses inevitables d'aquesta vida. El temps s'escapa, quan l'estàs a punt de tocar marxa, i quan el vols acariciar et rebutja.
Esperaré una setmana, com si hagués de passar tot allò que no ha passat fins ara.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Ei hola Andreu!
doncs sí també estic per aquí ficada, tot i que no sé quan duraré.
la veritat és que el temps passa molt ràpid, massa, i no te n'adones i ja no hi és, i ja et trobes en un altre temps i en un nou moment. A mi m'encantaria que els dies fossin almenys de 48 hores, tot i que suposo que acabaria tenint la mateixa sensació.
ah no havia sentit mai la paraula kilombo, és maca!
Publicar un comentario