Matem el drac (amb una mica de retard)

A la Rambla de Canaletes, a Rambla Catalunya amb Diputació, a Passeig de Gràcia amb Gran Via o a Gran de Gràcia amb Astúries. És 23 d’abril i Sant Jordi es viu i es respira a cada racó de Barcelona. Ningú es creu l’etiqueta de dia laborable. Oficinistes que marxen dissimuladament del lloc de treball, turistes que confonen la diada amb la celebració de St. Valentí i d’altres que van venir una vegada coincidint amb Sant Jordi i han tornat. No pas perquè beguessin aigua de la font de Canaletes sinó perquè es van enamorar del color que transmet la ciutat el 23 d’abril. El centre de Barcelona queda pres des de primera hora del matí per una massa anònima, entre la qual és impossible no trobar-te ningú conegut. Enamorats i enamorades, amants, gent que no està segura de si la companyia d’aquell dia és la que voldrien tenir, joves, vells, adolescents, nens... Tots i totes es transformen en princeses o en herois durant un dia, intercanviant roses i llibres en lloc dels quotidians petons i les rutinàries abraçades.

Però els bons coneixedors de la llegenda de Sant Jordi sabran que amb un heroi i una princesa la història quedaria incompleta. Falta un protagonista prou important: el drac. Aquell element que encarna totes les nostres pors i tots els nostres temors. Fa molts mesos que els catalans en particular i tots els ciutadans del món en general tenim un drac que ens preocupa i ens agobia: la crisi. Aquesta paraula que molta gent repeteix sense acabar d’entendre què significa sona dia a dia des que escoltem la ràdio amb el nostre cafè amb llet de bon matí, fins que apaguem el televisor a altes hores de la nit. Però avui la gent que passeja per Còrsega, València, Passeig de Sant Joan o Consell de Cent semblen disposades a matar el drac per un dia. La gent sembla voler enterrar la crisi mentre compra roses a la cantonada del cafè Zurich, mentre fa cua per rebre un exemplar firmat de l’últim llibre de Gaspar Hernández, o mentre Roger Esteller és entrevistat a Casp amb Pau Claris en un improvisat estudi de ràdio d’Ona Catalana. Venedors de roses esperant fer l’agost; escriptors consagrats que s’han prestat a firmar llibres a tot aquell disposat a aguantar una bona estona de cua; escriptors dels anomenats mediàtics, que han sabut trobar el moment i el lloc per saltar al món de la literatura sense posseir, segurament, la qualitat de molts altres que s’han quedat pel camí... Tots disposats a aportar el seu gra de sorra per aconseguir que per un dia la ciutat comtal transmeti la sensació que aquest drac en forma de recessió que ja preocupa mig món i que ben aviat començarà a treure el son a l’altre mig, ha estat vençut.
Però els catalans tenim un altre drac. És crònic, permanent i potser immortal. El drac de la consciència nacional frustrada. A Barcelona es continua respirant festa, i també cultura popular. La cultura que cadascú construeix en dies assenyalats al calendari com aquest; des de la noia que passeja amb el llibre a la mà per donar-li al seu amant fins al noi que s’espera al bell mig de Plaça Catalunya amb un llibre a la mà per al seu xicot, i encara no sap que ell el deixarà plantat. Una cultura popular que en nacions sense Estat com la nostra acostuma a sortir en aquestes dates. Però malgrat que pujant per Roger de Flor les senyeres als balcons hi són ben presents, sembla que aquest orgull de sentir-se integrant d’un col·lectiu nacional només floreix en aquells que malauradament tenen poques possibilitats de materialitzar-lo. Mentre els ciutadans es tornen una mica més catalans per un dia, els polítics continuen mimant el drac de la consciència nacional frustrada.
Les portes de la Generalitat esperen de bat a bat Mariano Rajoy, que assisteix a la recepció feta pel govern de la Generalitat. Si les portes de la Generalitat sabessin tot el que ha fet aquest polític gallec, hereu de la tradició més casposa del PP, de ben segur que es tancarien. Li prohibirien l’entrada a algú que pretén servir-se d’una diada com Sant Jordi per millorar la seva imatge a Catalunya, mentre que per altra banda no para de presentar recursos al Tribunal Constitucional en contra de la reforma de l’estatut d’autonomia català. Les portes es tancarien, i no pas per defensar la consciència nacional, sinó per amor propi.
Però un cop més la nostra classe política ens ven la lliçó que cal ser amable amb aquell que ens reprimeix, no fos cas que encara ens reprimís més.
El drac de la crisi, el que afecta la butxaca (al cap i a la fi aquell que preocupa realment a la gent) ha estat abatut per un dia. Ara només queda fer un pas més i aniquilar per sempre aquest drac repressor i opressor que no ens deixa tenir una consciència nacional pròpia, i que a més té el mal gust d’enviar-nos en Mariano a passejar-se per Barcelona, com si d’un cavaller salvador es tractés.
Enfilant Via Laietana el dia s’acaba, i demà, d’alguna manera o altra, tothom continuarà lluitant contra els seus dracs, encara que semblin invencibles.

"Vinga que això és nostre" o dissabte de satisfacció

Avui oblidem per un moment tot allò comentat en la última actualització. Potser és veritat que dels errors no se'n aprèn, però també és cert que quan hi ha ganes ja et poden passar mil i una adversitats que tiraràs endavant.
1- Derrota increïble feia una setmana.
2- Dues baixes importants.
3- Lesió d'un altre important tot just començar.
4- Àrbitre que ho xiula tot. Tenint en compte la nostra agressivitat això és negatiu.

Però potser quan més negre pintava, s'ha sabut fer un dels millors partits de la temporada. I és que quan abans del crit a la banqueta se sent un: "vinga que això és nostre", ja no fa falta dir res més.
Per mi sempre és especial jugar contra Casp. Retrobar-me amb molts companys i algun amic a la pista sempre fa il·lusió. I avui he gaudit. Simplement això, gaudir i estar satisfet no tan per guanyar si no pel que s'ha fet durant el partit. Un dissabte de satisfacció que ja no ens el treu ningú.







Entrem a fases o no, les tardes de dissabte de bàsquet a Lluïsos són una cosa que estic segur que tots recordarem molt temps.