Kilombo

Nova recomanació

2011-12-20T05:16:00.000-08:00

Pàgina molt interessant sobre les sèries mèdiques a TV!!

seriestelevisionmedicosc.wordpress.com

La primera pedra

2010-07-11T08:49:00.000-07:00

A les 6 de la tarda d’ahir, Barcelona estava col•lapsada. El Barça no havia guanyat res, i malgrat que els colors predominants fossin el vermell i el groc la gent tampoc havia sortit al carrer a celebrar cap triomf de la omnipresent selecció espanyola. Més d’un milió de persones van saturar el centre de la capital catalana per fer acte de presència a una manifestació convocada per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va acabar demostrant que la majoria de la gent veu com la via estatutària té a tocar el seu Sant Martí.

La ciutadania no només va canviar el rumb ideològic i reivindicatiu de la marxa. També van deixar en l’oblit la disputa prèvia per la capçalera de la manifestació. Ahir, la classe política catalana va rebre una cura d’humilitat. Una cura que va demostrar que ser políticament correcte no és garantia d’èxit. Els polítics van pecar de prudents en els dies previs a la manifestació, i a l’hora de la veritat es van endur una clatellada d’un milió i mig de persones que clamaven per la independència. La reivindicació estatutària hauria estat una paròdia. La nacional, una obvietat. Una equació que només tenia com a solució a la incògnita una separació, una secessió, un adéu, i no pas un fins aviat.

Un milió i mig de persones van posar ahir la primera pedra per començar a construir el futur de Catalunya. Davant la incapacitat crònica dels polítics catalans per captar la voluntat popular, la gent va sortir al carrer un dissabte de juliol on de ben segur que a més d’un li hagués vingut de gust una orxata o un bon bany que no pas estar de peu més de 3 hores pràcticament quiet. Però arriba un moment en que, per sort, la gent diu prou. Deixa de banda la mandra i el tantsemenfotisme, es fa sentir i col•loca la primera pedra. Ara bé, no n’hi ha prou. Ahir va tenir lloc el moment visual de la construcció. El tall de la cinta inaugural ja ha tingut lloc. Però ara no es pot abandonar aquesta obra i deixar-la en mans d’un atzar que podria convertir-la en quelcom folklòric o simbòlic amb el pas dels dies. S’han de continuar col•locant pedres i construint fonaments. Entre tots hem de continuar construint una societat que no s’arronsi. Potser un cop construït l’edifici Espanya ens l’ensorra. Però el més important és que tinguem la capacitat de fer una construcció sòlida, compacte i ambiciosa.

S'ha acabat

2010-06-29T07:33:00.000-07:00

Després d’anys de fugir d’estudi el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat finalment sobre l’Estatut de Catalunya. I com s’esperava, la sentència ha evidenciat que Catalunya ha crescut massa per seguir formant part d’Espanya. Que segons ells aspirem a massa. Que ens hem fet grans. Que ha arribat l’hora de l’emancipació.

Espanya es presenta com un estat de dret plenament democràtic. Però situacions com aquesta posen en dubte fins a quin punt l’estat espanyol ha madurat des del franquisme. El 1978 es va fer una Constitució a prova de bales per evitar involucions autoritàries. Però a l’hora de la veritat aquesta voluntat ha acabat jugant en contra del progrés natural d’un estat que surt d’una dictadura. Ens hem encallat en un estat de les autonomies que no representa fidelment les diferències nacionals de l’estat espanyol. Tenim una carta magna dogmàtica i un sistema en que cada cop la separació entre poder executiu, legislatiu i judicial és més ínfima. Un sistema en que els defensors de la democràcia neguen al validesa d’un text aprovat pels representants dels ciutadans de Catalunya, acordat amb els representants del poble espanyol, i aprovat pels catalans en sufragi directe. I no ho oblidem, un país on el model territorial ha aconseguit, o si més no està a punt de fer-ho, esborrar els llaços d’unió entre el País Valencià, la Franja, les Balears i el Principat. Els Països Catalans han estat eliminats pel poder espanyol, i és feina nostra que no desapareguin de l’ideari col•lectiu català. Perquè com deia aquell, perdre els orígens és perdre la identitat. L’estatut pot ser o no la via, però independentment de si es comparteix o no aquesta forma d’autogovern, la sentència del Tribunal Constitucional constitueix ja no només un atac a la democràcia sinó a la dignitat.

És per això que ara cal una resposta ferma i unitària contra aquest atac intolerable. Perquè és un atac que ens afecta a tots i cada un de nosaltres. Ara bé, aquesta unitat no pot servir d’excusa per deixar de banda opcions valentes, que poc a poc han anat deixant de ser utòpiques. I és que el concepte català d’unitat acostuma a dur de bracet una connotació de covardia. Sovint els defensors de la unitat són aquells que no volen trencar amb l’status quo establert i no volen cridar més del compte per no molestar el veí. Espanya, poc a poc i amb mala lletra, ha aconseguit que la independència, o si més on el dret a decidir, sigui cada cop més present en la ment de molts catalans. Que allò que abans feia por ara sigui vist com poc menys que una necessitat. El catalanisme continua sent molt heterogeni, però cada vegada més tots els sectors defensen un denominador comú: un futur d’autodeterminació i llibertat. Un cop assolim aquest objectiu ja hi haurà temps per construir un model econòmic i social més igualitari, i per discutir sobre el model territorial (català, s’entén) més adequat. Ja hi haurà temps perquè l’esquerra independentista i els partits parlamentaris debatin sobre el futur del país. Ara, però, cal escoltar a la societat civil.

És imperdonable que la majoria de partits parlamentaris s’hagin fet el suec davant les iniciatives en defensa del dret a decidir organitzades per les entitats del país, i encara menys que hagin jugat amb elles segons el vent que bufava i els interessos partidistes que interessaven en cada instant. Estan a temps de fer-se perdonar. El que la societat ha engegat que els polítics no ho parin. Al cap i a la fi estem vivint un moment que té molts números de sortir als llibres d’història dels nostres néts. I ells, d’aquí uns anys han de llegir com la societat catalana va ser valenta i va deixar que el camí del dret a decidir fluís de forma natural i gens traumàtica i que per fi, va portar la separació de dues unitats territorials que a patir d’aleshores es van desenvolupar millor en solitari que no pas en la convivència insana viscuda fins aleshores.

Peace &Barack &Love

2009-10-11T11:41:00.000-07:00

Ves per on que l'Acadèmia Noruega ha concedit el Premi Nobel de la pau a Barack Obama (Sí, els premis Nobel els atorga l'Acadèmia sueca, menys el de la pau, que corre a compte dels seus veïns noruecs). No sé a vosaltres, però a mi em va sorprendre molt, i no va ser precisament una sorpresa agradable.

És cert que Barack Obama ha trencat una frontera important: és el primer afroamericà que presideix el país. I això, tenint en compte el racisme que històricament ha patit la societat americana, és un mèrit bastant considerable. Però arribats a aquest punt, que suposo que ningú gosaria discutir, jo em plantejo dues preguntes. La primera és si realment el fet d'haver accedit a la presidència és un mèrit exclusiu del senyor Obama, i la segona és si el mèrit d'haver-hi arribat li dóna prou crèdit per què li concedeixin entre altres coses, un premi tan il·lustre com el Nobel de la Pau. Se'l mereix més Obama que la Creu Roja, Metges sense fronteres, la fundació Vicente Ferrer o els milers de ciutadans anònims organitzats o no en associacions d'ajuda als més necessitats?

Anem a la primera qüestió. Fa 30 anys era impensable, ja no que un negre fos presdient dels EUA, sinó que fins i tot ocupés qualsevol càrrec de responsabilitat en l'administració pública o el sector privat. Però com qualsevol societat, l'americana (encara que de vegades no ho sembli) ha evolucionat. La conscienciació social no ha vingut sola. El fet que molts ciutadans hagin lluitat durant anys per la igualtat, així com el fet que els EUA no haguesin pogut pretendre ser la primera potència a nivell mundial amb un racisme tan explícit, ha conduit a la possibilitat d'alliberació total dels aforamericans, que per primer cop s'han sentit prou forts per fer presdient un els seus. És cert que sense el carisma d'en Barack, ara el president seria en McCain, un veterà del Vietnam, republicà i ple de cicatrius de guerra per tot el cos a l'estil Bruce Willis, un prototip que d'haver arribat a la Casa Blanca seria el més proper a la consecució del somni americà. Però en qualsevol cas, i responent d'una vegada a la pregunta plantejada, la resposta és no. Seria injust donar tot el mèrit al que ara és president, oblidant tots aquells que han militat durant molts anys per la igualtat. Començant per martin Luther King i acabant per Rosa Parks.

I anant ja a la segona qüestió, sentint-ho molt la resposta també és negativa. És cert que Obama va fer confiar a molta gent que un altre món era possible. Que ha tornat a ensenyar la cara amable dels EUA al món, i que s'ha omplert la boca de bones paraules. Però no pot ser que la Casa Blanca no ens deixi veure el bosc. Els EUA continuen sent la primera potència armamentística, tenen fronts oberts a Irak i Afganistan, encara no han tancat Guantánamo i continuen creient que ser americà és sinònim de ser ciutadà dels EUA, obviant que el continent americà no s'acaba a Texas. Estem d'acord en que la bona voluntat hi és. I també estem d'acord (suposo) en que amb tan sols 8 mesos és molt difícil canviar el món (jo no m'hi he posat mai, però tot apunta que és així). Així doncs perquè no li donem temps a en Barack perquè sigui capaç de fer tot el que ha promès, enlloc d'encolomar-li aquest premi que ara per ara li ve gran. Si en algun moment les tropes marxen de l'Irak o l'Afganistan, els EUA és declaren un estat pacífic i deixen de vendre armes, s'acaba amb les importantíssimes bosses de pobresa que hi ha al país (a Chicago, la ciutat del president, sense anar més lluny) i a més s'arriba a una solució del conflicte palestí que deixi content a tothom, seré el primer que demanaré que li donin el premi Nobel. I la beatificació. I que li posin el seu nom al futur camp del Barça. Ara bé, tot això quean s'ho hagi guanyat.

Oblit

2009-09-29T16:18:00.000-07:00

L'altre dia, al tren, entre badall i badall, llegia aquesta frase: "Lo contrario de un relato no es el silencio o la meditación, sino el olvido". Si no haguessin estat les 8 i pico del matí potser no l'hagués passat per alt i m'hagués cridat l'atenció al moment.

Potser és una frase que no descobreix la sopa d'all, però per mi té un significat que moltes vegades no sabem valorar prou. Quantes vegades no ens hem estat d'explicar o transmetre allò que voliem? Ja sigui per por, per falta de mitjans o per desídia sovint deixem que les coses i els fets es succeeixin. Moltes coses, o fins i tot persones cauen en el nostre oblit perquè som incapaços de transmetre com d'importants són per nosaltres (evidentment no tothom és important, i hi ha persones que per necessitat o per inèrcia s'allunyen irremeiablement). És cert que el silenci i la meditació són dos factors necessaris, però de què serveixen si no surten del cap de qui els ha madurat?

El blindatge només aconsegueix que siguem éssers tancats que no expressen els seus desitjos i frustracions. Desenvolupem una imaginació que acaba en el no res. Per dir-ho d'alguna manera seria com intentar solucionar dins nostre aquelles coses per les quals no ens atrevim a sortir i enfrontar-nos a l'exterior. Com si quan erem petits no ens haguéssim atrevit a donar la carta al patge reial per por a que els reis no ens portessin allò que desitjàvem.

Si l'oblit m'hagués deixat marca. la frase del principi, pronunciada per un tal John Berger, només serien unes quantes lletres més d'un llibre vermell que algú em va donar fa mesos. Seria hipòcrita i enganyós pensar això. I també, per què no dir-ho, seria hipòcrita no pensar en un altre llibre vermell que va fer el camí contrari.

Si tots aquests records no em vinguessin al cap tan bon punt tinc el llibre a les mans voldria dir que moltes coses han caigut en l'oblit. Coses que per sort o per desagràcia han format part de mi i que tenen part de culpa de que jo sigui com sóc ara mateix.

Sant tornem-hi

2009-09-28T15:43:00.000-07:00

Fa exactament 4 mesos de la creació de l'última entrada d'aquest blog. Segurament, la desídia, la complaença (que en cert moment va existir, encara que sembli mentida), la mandra i el "ja ho faré demà" en són els culpables. I sí, si torno a escriure no és per matar el temps sinó perquè tinc moltes coses a dir. No sé ben bé com però suposo que ja aniré trobant la manera.

Fa setmanes que em ronda pel cos un cert malestar, desconegut fins aleshores i que no se'n va ni amb lleixiu. Era un malestar anunciat però de tota manera costa entomar-lo. No pots plorar, no tens ganes de riure i no trobes cap solució aparent, probablement perquè no existeix. I lluny del que pugui semblar, la realitat està ara per ara molt lluny de la utopia. No m'he convertit en algú més fort, sinó en algú capaç de viure dues realitats. No és que n'hagi creat una per fugir d'una altra, sinó que totes dues es complementen, i crec que si una no existís, l'altra perdria la raó de ser, o si més no deixaria de ser com és ara per ara. Ni millor ni pitjor, diferent.

També fa uns dies que una companya em feia arribar la seva realitat, que per sorpresa d'un servidor va resultar ser, sinó idèntica, tràgicament semblant a al que jo coneixia. I espero que em perdoni, però en aquell moment em vaig sentir comprès. No perquè m'oferís la pedra filosofal (que ja hem comentat abans que no existeix), sinó perquè sense voler-ho em va fer veure que no estic fent un camí equivocat. Jo pensava que les dues realitats que he comentat abans les havia creat per covard, però resulta que no, que la realitat et canvia, i no és que et converteixis en pitjor persona, sinó en una que ha de deixar de banda les seves emocions més habitualment del que desitjaria.

Seguim somniant

2009-05-28T08:50:00.000-07:00

El poble català i l'afició blaugrana comparteixen una característica: el derrotisme. Em va sorprendre sentir molta gent que ahir deia: "això no ho tornarem a viure mai" Nooooooooooo! Per què no ho hem de tornar a viure? D'acord, és difícil i costa d'imaginar, però als anys 50 quants culers s'imaginaven que el Barça guanyaria més Ligues en 20 anys que en tota la seva història anterior? O quants de nosaltres pensàvem després de la final del 2006 que el Barça tornaria a ser campió en tres anys, quan haviem hagut d'esperar 14 anys per sumar la segona Copa d'Europa?

Aquests jugadors ens han demostrat la fam de guanyar, la bellesa del futbol, però sobretot una cosa que jo considero la clau d'aquest projecte: la fidelitat a un estil propi. Aquest gran mestre que es mereix tots els elogius del món que es diu Pep Guardiola ha sabut inculcar la idea que tothom és important, des de Valdés a Pinto, des de Messi a Pedro. I això no és només aplicable al futbol, sinó a tots els altres aspectes de la vida quotidiana.

És per això que l agent surt al carrer, perquè el Barça és el seu somni fet realitat, és allò que els fa feliços per damunt de les preocupacions del dia a dia, i és allò que farà que l anit del 27 de maig de 2009 no l'oblidin mai.

Visca la mare que us va parir!

L'any que vé la final és al Bernabéu... jo ho deixo anar, feu-vos les imaginacions que volgueu

Més que un 2-6

2009-05-02T16:19:00.000-07:00

Avui ha estat un d'aquells dies en que els nostres sentiments poden fer que dos colors signifiquin més que això. Avui el blau i el gran asignifiquen orgull, satisfacció, victòria...
Tots sabem que la glòria és efímera (i més en el futbol), però si alguna cosa he après és a gaudir-ne per molt breu que sigui, perquè en moments com ara és quan no es veu el final d'aquesta glòria, quan t'estaries hores despert repassant tots i cada un dels gols, regats, passades, parades... En moments com aquest emmagatzemes una satisfacció que per molt que d'aquí tres dies el Barça perdi a Londres continuarà dins teu, com aquell neguit que sents quan estàs amb la noia que t'agrada o quan has aprovat aquell examen tan difícil.

Potser sí que el futbol és l'opi del poble, un entreteniment inútil, però beneït sigui. M'agrada veure la gent unida, alegre i orgullosa de sentir-se part d'un col·lectiu.
Quan Higuaín ha marcat; quan Henry (sí, aquest gran Henry, que ha despertat) ha empatat; quan el gran Puyol ha marcat. I no només per la rematada sinó pel petó a la senyera. Un petó que tots sabem que significa més que una simple celebració. Simplement significa l'alegria d'un noi català capità del Barça que marca un gol al Bernabéu. Algú no ho comprèn?; quan aquest nano que es diu Leo ha batut el millor porter del món amb més traqnuilitat que la que teníem molts des del sofà de casa; Quan el "torero" Ramos ha posat l'ai al cor d'uns quants.... i quan Messi i Henry han fet de les seves per calmar la de per si patidora afició culé; i sobretot quan Piqué, Gerard Piqué, ha fet justícia no només a una gran temporada sinó a la trajectòria esportiva d'un jugador que està cridat a ser un dels pilars del nou barcelonisme.

I tots cap a Canaletes, a celebrar-ho, a viure-ho, perquè tot i que el Barça és molt gran, moments d'aquests no abunden tant com per deixar-los escapar i veure'ls des de fora.

No sé si el Barça és més que un club o si és el millor equip d'Europa, o d'Espanya o del món. L'únic que sé és que és el meu equip i que moments com aquests valen el seu pes en or.

Matem el drac (amb una mica de retard)

2009-04-30T10:32:00.000-07:00

A la Rambla de Canaletes, a Rambla Catalunya amb Diputació, a Passeig de Gràcia amb Gran Via o a Gran de Gràcia amb Astúries. És 23 d’abril i Sant Jordi es viu i es respira a cada racó de Barcelona. Ningú es creu l’etiqueta de dia laborable. Oficinistes que marxen dissimuladament del lloc de treball, turistes que confonen la diada amb la celebració de St. Valentí i d’altres que van venir una vegada coincidint amb Sant Jordi i han tornat. No pas perquè beguessin aigua de la font de Canaletes sinó perquè es van enamorar del color que transmet la ciutat el 23 d’abril. El centre de Barcelona queda pres des de primera hora del matí per una massa anònima, entre la qual és impossible no trobar-te ningú conegut. Enamorats i enamorades, amants, gent que no està segura de si la companyia d’aquell dia és la que voldrien tenir, joves, vells, adolescents, nens... Tots i totes es transformen en princeses o en herois durant un dia, intercanviant roses i llibres en lloc dels quotidians petons i les rutinàries abraçades.

Però els bons coneixedors de la llegenda de Sant Jordi sabran que amb un heroi i una princesa la història quedaria incompleta. Falta un protagonista prou important: el drac. Aquell element que encarna totes les nostres pors i tots els nostres temors. Fa molts mesos que els catalans en particular i tots els ciutadans del món en general tenim un drac que ens preocupa i ens agobia: la crisi. Aquesta paraula que molta gent repeteix sense acabar d’entendre què significa sona dia a dia des que escoltem la ràdio amb el nostre cafè amb llet de bon matí, fins que apaguem el televisor a altes hores de la nit. Però avui la gent que passeja per Còrsega, València, Passeig de Sant Joan o Consell de Cent semblen disposades a matar el drac per un dia. La gent sembla voler enterrar la crisi mentre compra roses a la cantonada del cafè Zurich, mentre fa cua per rebre un exemplar firmat de l’últim llibre de Gaspar Hernández, o mentre Roger Esteller és entrevistat a Casp amb Pau Claris en un improvisat estudi de ràdio d’Ona Catalana. Venedors de roses esperant fer l’agost; escriptors consagrats que s’han prestat a firmar llibres a tot aquell disposat a aguantar una bona estona de cua; escriptors dels anomenats mediàtics, que han sabut trobar el moment i el lloc per saltar al món de la literatura sense posseir, segurament, la qualitat de molts altres que s’han quedat pel camí... Tots disposats a aportar el seu gra de sorra per aconseguir que per un dia la ciutat comtal transmeti la sensació que aquest drac en forma de recessió que ja preocupa mig món i que ben aviat començarà a treure el son a l’altre mig, ha estat vençut.
Però els catalans tenim un altre drac. És crònic, permanent i potser immortal. El drac de la consciència nacional frustrada. A Barcelona es continua respirant festa, i també cultura popular. La cultura que cadascú construeix en dies assenyalats al calendari com aquest; des de la noia que passeja amb el llibre a la mà per donar-li al seu amant fins al noi que s’espera al bell mig de Plaça Catalunya amb un llibre a la mà per al seu xicot, i encara no sap que ell el deixarà plantat. Una cultura popular que en nacions sense Estat com la nostra acostuma a sortir en aquestes dates. Però malgrat que pujant per Roger de Flor les senyeres als balcons hi són ben presents, sembla que aquest orgull de sentir-se integrant d’un col·lectiu nacional només floreix en aquells que malauradament tenen poques possibilitats de materialitzar-lo. Mentre els ciutadans es tornen una mica més catalans per un dia, els polítics continuen mimant el drac de la consciència nacional frustrada.
Les portes de la Generalitat esperen de bat a bat Mariano Rajoy, que assisteix a la recepció feta pel govern de la Generalitat. Si les portes de la Generalitat sabessin tot el que ha fet aquest polític gallec, hereu de la tradició més casposa del PP, de ben segur que es tancarien. Li prohibirien l’entrada a algú que pretén servir-se d’una diada com Sant Jordi per millorar la seva imatge a Catalunya, mentre que per altra banda no para de presentar recursos al Tribunal Constitucional en contra de la reforma de l’estatut d’autonomia català. Les portes es tancarien, i no pas per defensar la consciència nacional, sinó per amor propi.
Però un cop més la nostra classe política ens ven la lliçó que cal ser amable amb aquell que ens reprimeix, no fos cas que encara ens reprimís més.
El drac de la crisi, el que afecta la butxaca (al cap i a la fi aquell que preocupa realment a la gent) ha estat abatut per un dia. Ara només queda fer un pas més i aniquilar per sempre aquest drac repressor i opressor que no ens deixa tenir una consciència nacional pròpia, i que a més té el mal gust d’enviar-nos en Mariano a passejar-se per Barcelona, com si d’un cavaller salvador es tractés.
Enfilant Via Laietana el dia s’acaba, i demà, d’alguna manera o altra, tothom continuarà lluitant contra els seus dracs, encara que semblin invencibles.

"Vinga que això és nostre" o dissabte de satisfacció

2009-04-04T14:02:00.000-07:00

Avui oblidem per un moment tot allò comentat en la última actualització. Potser és veritat que dels errors no se'n aprèn, però també és cert que quan hi ha ganes ja et poden passar mil i una adversitats que tiraràs endavant.
1- Derrota increïble feia una setmana.
2- Dues baixes importants.
3- Lesió d'un altre important tot just començar.
4- Àrbitre que ho xiula tot. Tenint en compte la nostra agressivitat això és negatiu.

Però potser quan més negre pintava, s'ha sabut fer un dels millors partits de la temporada. I és que quan abans del crit a la banqueta se sent un: "vinga que això és nostre", ja no fa falta dir res més.
Per mi sempre és especial jugar contra Casp. Retrobar-me amb molts companys i algun amic a la pista sempre fa il·lusió. I avui he gaudit. Simplement això, gaudir i estar satisfet no tan per guanyar si no pel que s'ha fet durant el partit. Un dissabte de satisfacció que ja no ens el treu ningú.

Entrem a fases o no, les tardes de dissabte de bàsquet a Lluïsos són una cosa que estic segur que tots recordarem molt temps.

"Dels errors se'n aprèn" o quedar-se amb cara d'idiota

2009-03-29T15:22:00.000-07:00

"Dels errors se'n aprèn" No sé a voslatres, però a mi aquesta frase em sembla una de les més odioses que et poden dir. Són unes paraules que es pronuncien a algú que no té cap opció més raonable per justificar el seu fracàs. Unes paraules que pretenen ser conciliadores, però que a mi cada cop que me les diuen em fan més mal.
66-65. No deixa de ser un marcador més, però collons com m'ha fotut avui. Quan el 7 ha clavat el triple m'han vingut al cap molts moments de l'any passat (a casa contra el Prat, contra el tecla a fora), molts moments de fa dos anys (últim partit de la temporada a vic, per exemple). Hi he pensat: un altre cop no!
Portem molt sanys jugant junts. Aquest any podem tenir la sort d'estar més units que mai i treballar amb un grup de persones extraordinari, inclosos dos grans entrenadors. I tot i així un cop més ens tornem a fotre la ostia. Realment estava difícil abans d'avui, però ha sigut un cop d'aquells que fan mal.
Si dels errors se'n aprèn.... per què els repetim?
El bàsquet és com la vida, ja ho he dit molts cops. Qui no té a la seva vida aquella cosa per la qual vol continuar lluitant malgrat tot sembli indicar que no ho aconseguirà i que un cop més es quearà a les portes? Nosaltres seguirem lluitant. Per demostrar que som un equip guanyador, que res ens pot parar, que les ganes sempre hi han estat i hi seran i que passi el que passi al nostre costat sempre hi haurà un company disposat a arribar on nosaltres no podem.
Avui ens hem quedat amb cara d'idiotes, però el proper partit, i l'altre, i l'altre... serem qui realment som.

1,2,3

"El futbol es así" o elogi d'en Pep

2009-03-28T07:42:00.000-07:00

Canviant radicalment de tema respecte l'actualització anterior, avui m'agradaria parlar d'en Pep, i el que la seva reaparició al món del futbol ha suposat per mi.
Qui no ha sentit mai la resposta "El futbol es así" que diu qualsevol futbolista quan li fan una pregunta compromesa, o quan simplement no sap que respondre. O altres perles només a l'abast de les ments més privilegiades com el gran Míchel, que un bon dia va dir: "Esto llega a entrar...y es gol".
Aquí és on entra en Pep. En Pep és un tio raro, no ens hem d'enganyar. Reservat, extremadament metòdic, enigmàtic, críptic... però deixant de banda tot l'aspecte purament futbolístic i personal, hi ha una cosa que m'encanta del Pep: les seves declaracions.
Ha aconseguit convertir les avorrides rodes de premsa en xerrades amb els periodistes amb un mínim de sentit. Ell també utilitza tòpics, però els arrodoneix amb una explicació final que fa que te'ls puguis arribar a creure.
Ha aconseguit reconstruir un equip guanyador en temps record, i sempre sens dir una paraula més alta que una altra. Si tingués barret me'l trauria.
Precisament aquesta habilitat per la dialèctica és el que l'ha consolidat com un paio pròxim, familiar, amb qui te'n aniries a fer un cafè per explicar-li la teva vida, vaja. I tot això en un món futbolístic superpoblat per jugadors que no saben dir una sola paraula en l'idioma del país de l'equip on juguen.
En Pep no només agrada als futboleros. Agrada a mares, a tietes, a àvies. O em direu que mai a casa vostra s'ha sentit la frase de: "Nen, què diu ara en Pep?" En Pep és el típic nano que la teva iaia convidaria a menjar macarrons el diumenge.
I la senyal més evident d'aquesta proximitat és que ens permetem el luxe de dir-li Pep, perquè en el fons ja és com si fos de la família.
Jo ja et dono les gràcies per endavant, no sé vosaltres

Resistència

2009-03-18T16:36:00.000-07:00

Començar a Universitat sabent que la nit no serà tranquila. Indignat pel poc que saps i sorprès per allò que has vist o t'han ensenyat.
Començar a caminar amb pas ferm però dubitatiu i veure que als 5 minuts una munió de gent corre cap a tu perquè hi ha hagut la primera càrrega.
Continuar caminant, malgrat tot, volent pensar que tot sortirà bé. Tenir la pell de gallina quan milers de persones criden el mateix que tu i amb el mateix sentiment.
Sentir-te valent quan et prohibeixen passar. No avançaràs, però tampoc retrocediràs. Ells no són ningú per obligar-t'hi. I finalment passar por. Por quan veus que les porres comencen la seva feina. Por quan veus que la gent corre sense saber cap a on. Por quan vols protegir aquells que t'estimes i que estan amb tu....i queper un moment has perdut de vista i no saps on són. Por quan veus un desplagament policial que no havies vist mai abans i comences a caminar per carrers que en altres circumstàncies són ideals per passejar.
De cop veus que corrent corrent estàs al costat de casa. Que els nervis t'han fet córrer a una velocitat més gran del que preveies. Ràbia quan te'n adones que els mateixos que han provocat la manifestació l'han acabat quan han volgut. Incoherència quan et soorprens a tu mateix corrent davant un furgó quan realment no deixes de ser un vianant més i no tenen res en contra teu!

I per fi tranquil·litat. Veure que tots aquells que estaven amb tu estan bé. Que les trucades que reps porten bones notícies i que podràs arribar a casa sense lamentar cap notícia que et toqui d'aprop.

Ara bé, la tranquil·litat no comporta oblit

Amén

2009-01-11T11:01:00.000-08:00

"Vingueren.
Ells tenien la Bíblia i nosaltres la Terra.
I ens digueren: Tanqueu els ulls i reseu.
I quan els tornàrem a obrir,
ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia."

Jomo Kenyatta

L'home blanc i la religió tenen una cosa en comú: ningú no sap per què, però estan situats al capdamunt de la societat sense que ningú els hi qüestioni aquest rol de superioritat.
Després, obres la Tv i veus matances a Irak, Afganistan, Tibet o Gaza. L'apagues i et beus un got de Coca Cola. I fins l'endemà.

Any nou.... vida nova?

2008-12-30T10:56:00.000-08:00

Tots esperem que el canvi d'any s'endugui ben lluy les coses dolentes que ens han "torturat" en algun dels 366 dies passats, o en tots... Aquella assignatura suspesa, aquell idioma que segueix sense estar après, aquell cos que continua sense estar en forma, aquela noia que continua sense fer-nos cas...
I no ens adonem que malgrat tot és un canvi de número, només això. Nosaltres continuarem sent els mateixos, i els que ens rodegen també. M'agradaria que tots plegats ens plantegessim desitjos i objectius que estiguin dins les nostres possibilitats, perquè sinó al final acabem sent esclaus dels nostres pensament... i aleshores... bona nit i tapa't!

Espero que tinguem un any ple d'alegries i satisfaccions, i sobretot que també desitgem el millor pel del nostre costat, ja que nosaltres sols no anem enlloc!

2009, aquí estem!

S'acaba

2008-12-18T15:38:00.000-08:00

Una setmana i s'haurà acabat aquest any que prometia molt i ha acabat sent res. Les promeses, els desitjos, i el temps, sobretot el temps, se'ls emporta el vent. Ara només falta esperar set dies i creuar els dits perquè, per art de màgia tot torni a tenir aquell encant d'ara fa tant de temps...
Fa temps no comprenia aquelles persones que consideraven el seu aniversari un dia més al calendari... ara les comprenc perfectament, i el curiós del cas és que no sé perquè ha canviat aquesta manera de veure les coses.
Potser és perquè he arribat a comprendre que el temps no es pot controlar, i que fer anys és una de les moltes coses inevitables d'aquesta vida. El temps s'escapa, quan l'estàs a punt de tocar marxa, i quan el vols acariciar et rebutja.
Esperaré una setmana, com si hagués de passar tot allò que no ha passat fins ara.

Lluitar

2008-12-10T14:36:00.000-08:00

Sembla que les revolucions estiguin passades de moda. És molt difícil imaginar-nos a tots sortint al carrer i fent-lo nostre... Però de cops mires el mapa, i dius: òstia, Grècia! Foc, destrucció, repressió, lluita...en definitiva, revolta. I és llavors quan penses si realment s'ha d'arribar a un punt tan extrem política i socialment parlant perquè la gent defensi i lluiti pel que és seu. A Grècia 1 de cada 5 ciutadans viuen sota el llindar de la pobresa, aquí no.
I aquí tampoc protestem. Aquí la gent es conforma amb el que té, i sembla que tu siguis l'extrany per alçar la veu una mica més del compte. I per què? Por, la por de sempre. La por que s'utilitza per dir-nos que si ens portem malament tot allò que crèiem tenir se'n anirà en orris. I dic jo, és tan importan això que suposadament tenim, com per témer a perdre-ho? No és més lògic arriscar una mica per poder guanyar molt més?

Dues setmanes tancat donen per a pensar molt, en això i en tot. No em cansaré de repetir que el blanc de les crítiques no han de ser aquells que estan en contra del que tu defenses, sinó aquells que estant-hi a favor o en contra no fan res per demostrar que ho estan. Aquest és el problema de la societat: ni els antisistema, ni els reaccionaris, ho són els que no els importa res del que passa al seu voltant.

Quan lluites per una cosa, has de procurar esforçar-te fins al final. I si quan tot s'acaba no ho has aconseguit, almenys que no puguis dir que no ha estat perquè no t'hi hagis deixat la pell al camí.

Kilombo

2008-11-24T15:05:00.000-08:00

Desorde, confusió... Aquesta és una de les possibles definicions de Kilombo. Fa temps que vaig començar a estimar a aquesta paraula. En les meves primeres incursions al món musical, Kabul Babà em va aproximar un miqueta més a aquest mot que no se per què té quelcom d'especial. Aleshores no sabia ni què volia dir.
Anys després, l'Amèlia, una de les professores més entranyables que he tingut mai, i que malauradament ens va deixar fa poc més d'un any, va tornar a pronunicar aquestes set lletres. I no sé si va ser perquè em va fer recordar moments de la meva infantesa ja oblidats però el fet és que em va tornar a despertar aquella sensació inexplicable que et produeix una paraula que sona diferent de les altres.
És extrany que sigui una paraula castellana (empleada sobretot a l'Amèrica llatina) la que tan m'apassioni quan la meva llengua de cor i de cap és el català. Deu ser per una d'aquelles coses inexplicables en aquesta vida, encara que posats a pensar no és gaire difícil que t'apassioni quelcom sense motiu aparent.
I bé, potser perquè m'agarda anar a contracorrent, o potser perquè m'agrada fer els coses quan no toquen, ara que tothom es fa facebook, jo inauguro aquest espai. No sé ben bé per què... deu ser una altra de les tantes coses inexplicables en aquesta vida. Només espero que m'ajudi a desfer una mica el meu kilombo particular.
Com veureu he hagut de trampejar a l'hora d'aconseguir la direcció URL... Què hi farem?!

Salut, revolució i paciència!