domingo, 11 de julio de 2010

La primera pedra

A les 6 de la tarda d’ahir, Barcelona estava col•lapsada. El Barça no havia guanyat res, i malgrat que els colors predominants fossin el vermell i el groc la gent tampoc havia sortit al carrer a celebrar cap triomf de la omnipresent selecció espanyola. Més d’un milió de persones van saturar el centre de la capital catalana per fer acte de presència a una manifestació convocada per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va acabar demostrant que la majoria de la gent veu com la via estatutària té a tocar el seu Sant Martí.

La ciutadania no només va canviar el rumb ideològic i reivindicatiu de la marxa. També van deixar en l’oblit la disputa prèvia per la capçalera de la manifestació. Ahir, la classe política catalana va rebre una cura d’humilitat. Una cura que va demostrar que ser políticament correcte no és garantia d’èxit. Els polítics van pecar de prudents en els dies previs a la manifestació, i a l’hora de la veritat es van endur una clatellada d’un milió i mig de persones que clamaven per la independència. La reivindicació estatutària hauria estat una paròdia. La nacional, una obvietat. Una equació que només tenia com a solució a la incògnita una separació, una secessió, un adéu, i no pas un fins aviat.

Un milió i mig de persones van posar ahir la primera pedra per començar a construir el futur de Catalunya. Davant la incapacitat crònica dels polítics catalans per captar la voluntat popular, la gent va sortir al carrer un dissabte de juliol on de ben segur que a més d’un li hagués vingut de gust una orxata o un bon bany que no pas estar de peu més de 3 hores pràcticament quiet. Però arriba un moment en que, per sort, la gent diu prou. Deixa de banda la mandra i el tantsemenfotisme, es fa sentir i col•loca la primera pedra. Ara bé, no n’hi ha prou. Ahir va tenir lloc el moment visual de la construcció. El tall de la cinta inaugural ja ha tingut lloc. Però ara no es pot abandonar aquesta obra i deixar-la en mans d’un atzar que podria convertir-la en quelcom folklòric o simbòlic amb el pas dels dies. S’han de continuar col•locant pedres i construint fonaments. Entre tots hem de continuar construint una societat que no s’arronsi. Potser un cop construït l’edifici Espanya ens l’ensorra. Però el més important és que tinguem la capacitat de fer una construcció sòlida, compacte i ambiciosa.