Oblit

L'altre dia, al tren, entre badall i badall, llegia aquesta frase: "Lo contrario de un relato no es el silencio o la meditación, sino el olvido". Si no haguessin estat les 8 i pico del matí potser no l'hagués passat per alt i m'hagués cridat l'atenció al moment.

Potser és una frase que no descobreix la sopa d'all, però per mi té un significat que moltes vegades no sabem valorar prou. Quantes vegades no ens hem estat d'explicar o transmetre allò que voliem? Ja sigui per por, per falta de mitjans o per desídia sovint deixem que les coses i els fets es succeeixin. Moltes coses, o fins i tot persones cauen en el nostre oblit perquè som incapaços de transmetre com d'importants són per nosaltres (evidentment no tothom és important, i hi ha persones que per necessitat o per inèrcia s'allunyen irremeiablement). És cert que el silenci i la meditació són dos factors necessaris, però de què serveixen si no surten del cap de qui els ha madurat?

El blindatge només aconsegueix que siguem éssers tancats que no expressen els seus desitjos i frustracions. Desenvolupem una imaginació que acaba en el no res. Per dir-ho d'alguna manera seria com intentar solucionar dins nostre aquelles coses per les quals no ens atrevim a sortir i enfrontar-nos a l'exterior. Com si quan erem petits no ens haguéssim atrevit a donar la carta al patge reial per por a que els reis no ens portessin allò que desitjàvem.

Si l'oblit m'hagués deixat marca. la frase del principi, pronunciada per un tal John Berger, només serien unes quantes lletres més d'un llibre vermell que algú em va donar fa mesos. Seria hipòcrita i enganyós pensar això. I també, per què no dir-ho, seria hipòcrita no pensar en un altre llibre vermell que va fer el camí contrari.

Si tots aquests records no em vinguessin al cap tan bon punt tinc el llibre a les mans voldria dir que moltes coses han caigut en l'oblit. Coses que per sort o per desagràcia han format part de mi i que tenen part de culpa de que jo sigui com sóc ara mateix.

Sant tornem-hi

Fa exactament 4 mesos de la creació de l'última entrada d'aquest blog. Segurament, la desídia, la complaença (que en cert moment va existir, encara que sembli mentida), la mandra i el "ja ho faré demà" en són els culpables. I sí, si torno a escriure no és per matar el temps sinó perquè tinc moltes coses a dir. No sé ben bé com però suposo que ja aniré trobant la manera.

Fa setmanes que em ronda pel cos un cert malestar, desconegut fins aleshores i que no se'n va ni amb lleixiu. Era un malestar anunciat però de tota manera costa entomar-lo. No pots plorar, no tens ganes de riure i no trobes cap solució aparent, probablement perquè no existeix. I lluny del que pugui semblar, la realitat està ara per ara molt lluny de la utopia. No m'he convertit en algú més fort, sinó en algú capaç de viure dues realitats. No és que n'hagi creat una per fugir d'una altra, sinó que totes dues es complementen, i crec que si una no existís, l'altra perdria la raó de ser, o si més no deixaria de ser com és ara per ara. Ni millor ni pitjor, diferent.

També fa uns dies que una companya em feia arribar la seva realitat, que per sorpresa d'un servidor va resultar ser, sinó idèntica, tràgicament semblant a al que jo coneixia. I espero que em perdoni, però en aquell moment em vaig sentir comprès. No perquè m'oferís la pedra filosofal (que ja hem comentat abans que no existeix), sinó perquè sense voler-ho em va fer veure que no estic fent un camí equivocat. Jo pensava que les dues realitats que he comentat abans les havia creat per covard, però resulta que no, que la realitat et canvia, i no és que et converteixis en pitjor persona, sinó en una que ha de deixar de banda les seves emocions més habitualment del que desitjaria.