"Dels errors se'n aprèn" o quedar-se amb cara d'idiota

"Dels errors se'n aprèn" No sé a voslatres, però a mi aquesta frase em sembla una de les més odioses que et poden dir. Són unes paraules que es pronuncien a algú que no té cap opció més raonable per justificar el seu fracàs. Unes paraules que pretenen ser conciliadores, però que a mi cada cop que me les diuen em fan més mal.
66-65. No deixa de ser un marcador més, però collons com m'ha fotut avui. Quan el 7 ha clavat el triple m'han vingut al cap molts moments de l'any passat (a casa contra el Prat, contra el tecla a fora), molts moments de fa dos anys (últim partit de la temporada a vic, per exemple). Hi he pensat: un altre cop no!
Portem molt sanys jugant junts. Aquest any podem tenir la sort d'estar més units que mai i treballar amb un grup de persones extraordinari, inclosos dos grans entrenadors. I tot i així un cop més ens tornem a fotre la ostia. Realment estava difícil abans d'avui, però ha sigut un cop d'aquells que fan mal.
Si dels errors se'n aprèn.... per què els repetim?
El bàsquet és com la vida, ja ho he dit molts cops. Qui no té a la seva vida aquella cosa per la qual vol continuar lluitant malgrat tot sembli indicar que no ho aconseguirà i que un cop més es quearà a les portes? Nosaltres seguirem lluitant. Per demostrar que som un equip guanyador, que res ens pot parar, que les ganes sempre hi han estat i hi seran i que passi el que passi al nostre costat sempre hi haurà un company disposat a arribar on nosaltres no podem.
Avui ens hem quedat amb cara d'idiotes, però el proper partit, i l'altre, i l'altre... serem qui realment som.



1,2,3

"El futbol es así" o elogi d'en Pep

Canviant radicalment de tema respecte l'actualització anterior, avui m'agradaria parlar d'en Pep, i el que la seva reaparició al món del futbol ha suposat per mi.
Qui no ha sentit mai la resposta "El futbol es así" que diu qualsevol futbolista quan li fan una pregunta compromesa, o quan simplement no sap que respondre. O altres perles només a l'abast de les ments més privilegiades com el gran Míchel, que un bon dia va dir: "Esto llega a entrar...y es gol".
Aquí és on entra en Pep. En Pep és un tio raro, no ens hem d'enganyar. Reservat, extremadament metòdic, enigmàtic, críptic... però deixant de banda tot l'aspecte purament futbolístic i personal, hi ha una cosa que m'encanta del Pep: les seves declaracions.
Ha aconseguit convertir les avorrides rodes de premsa en xerrades amb els periodistes amb un mínim de sentit. Ell també utilitza tòpics, però els arrodoneix amb una explicació final que fa que te'ls puguis arribar a creure.
Ha aconseguit reconstruir un equip guanyador en temps record, i sempre sens dir una paraula més alta que una altra. Si tingués barret me'l trauria.
Precisament aquesta habilitat per la dialèctica és el que l'ha consolidat com un paio pròxim, familiar, amb qui te'n aniries a fer un cafè per explicar-li la teva vida, vaja. I tot això en un món futbolístic superpoblat per jugadors que no saben dir una sola paraula en l'idioma del país de l'equip on juguen.
En Pep no només agrada als futboleros. Agrada a mares, a tietes, a àvies. O em direu que mai a casa vostra s'ha sentit la frase de: "Nen, què diu ara en Pep?" En Pep és el típic nano que la teva iaia convidaria a menjar macarrons el diumenge.
I la senyal més evident d'aquesta proximitat és que ens permetem el luxe de dir-li Pep, perquè en el fons ja és com si fos de la família.
Jo ja et dono les gràcies per endavant, no sé vosaltres

Resistència

Començar a Universitat sabent que la nit no serà tranquila. Indignat pel poc que saps i sorprès per allò que has vist o t'han ensenyat.
Començar a caminar amb pas ferm però dubitatiu i veure que als 5 minuts una munió de gent corre cap a tu perquè hi ha hagut la primera càrrega.
Continuar caminant, malgrat tot, volent pensar que tot sortirà bé. Tenir la pell de gallina quan milers de persones criden el mateix que tu i amb el mateix sentiment.
Sentir-te valent quan et prohibeixen passar. No avançaràs, però tampoc retrocediràs. Ells no són ningú per obligar-t'hi. I finalment passar por. Por quan veus que les porres comencen la seva feina. Por quan veus que la gent corre sense saber cap a on. Por quan vols protegir aquells que t'estimes i que estan amb tu....i queper un moment has perdut de vista i no saps on són. Por quan veus un desplagament policial que no havies vist mai abans i comences a caminar per carrers que en altres circumstàncies són ideals per passejar.
De cop veus que corrent corrent estàs al costat de casa. Que els nervis t'han fet córrer a una velocitat més gran del que preveies. Ràbia quan te'n adones que els mateixos que han provocat la manifestació l'han acabat quan han volgut. Incoherència quan et soorprens a tu mateix corrent davant un furgó quan realment no deixes de ser un vianant més i no tenen res en contra teu!

I per fi tranquil·litat. Veure que tots aquells que estaven amb tu estan bé. Que les trucades que reps porten bones notícies i que podràs arribar a casa sense lamentar cap notícia que et toqui d'aprop.


Ara bé, la tranquil·litat no comporta oblit